El futur no és el que era

Moltes novel·les i guions cinematogràfics de ciència-ficció situen l'acció en un univers dit distòpic (més precisament discrònic, també) conseqüent a alguna gran catàstrofe universal. Els més clàssics erren bastant en la distància projectada. Un món feliç d'Aldous Huxley, fou escrita el 1932; l'acció passa l'any 2540. No sabem on serem en cinc segles. 1984 de George Orwell, escrita el 1949, marca una data concreta d'ara ja fa trenta-vuit anys. Blade runner, de Ridley Scott i la meva pel·lícula favorita de ciència-ficció, situa l'acció el 2020, just fa dos anys.

Els canvis que s'albiraven en el moment en què es van concebre en feien referència a les situacions i la realitat del moment. La geopolítica i les relacions socials del món feliç o el desenvolupament d'androides no sembla que s'hagi materialitzat. La geopolítica havia fugit de blocs. Ara que sembla que hi vol tornar amb l'enrenou d'Ucraïna, el més que arriba el poder d'Oceania, un dels blocs d'Orwell, és a fer fora un tenista serbi maleducat i insolidari no vacunat. Tampoc els androides són tan macos com Roger Hauer o Sean Young.

Doncs no, el futur no és el que era.

Els autors de ciència-ficció veien un futur negre que es va materialitzar en la Segona Guerra Mundial amb un centenar de milions de morts i destrosses arreu. Però, com a catàstrofe, el que va canviar va ser el món del segle XIX. Està clar que la pandèmia de la SARS-covid19 arribi a tenir categoria de catàstrofe universal que ho tombés tot cap per avall.

Ben avançat ja el segle XXI, alguns canvis són notables tanmateix no semblen a les prediccions ominoses de la primera meitat del segle passat.

No podem veure el futur que, com és natural, és el més difícil de preveure. Però si un present que, val a dir, canvia una mica cada dia.

El canvi més notable, que no es troba en cap tractat de prospectiva ni cap autor de ciència-ficció, molt probablement és la Internet. I, juntament, les tecnologies que han facilitat l'accés a la informació, la comunicació i les interrelacions socials. Quan es començava obrir a l'ús de tothom, cap als anys noranta, semblava un lloc per bibliotecaris. La informació estava als llibres i podies accedir telemàticament. Però immediatament ens vam començar a comunicar uns amb els altres fins que la xarxa es va fer universal i tothom està connectat. Portar l'Encyclopedia Britannica a la butxaca i poder dir-li el nom del porc a Twitter a qualsevol dels imbècils que ens volen dominar, no estava previst pels visionaris del futur.

Una dificultat, però, que s'ha afegit és la possibilitat de distingir la realitat de la ficció. La xarxa permet la creació d'identitats i mons virtuals, no sempre distingibles del real. Això que en diuen metavers, un univers al costat, meta, que pot estar construït de falsedats, com altres meta, siguin metafísica o metapsicologia.

Però no cal amoïnar-se. Malgrat la pandèmia i els estirabots dels poderosos líders mundials, el present és menys terrible del que podia ser. I els que encara som vius podem desconnectar el mòbil i anar-nos a passejar a la platja.