Josep Maria Buqueras

Vaig estar a la presentació del llibre Cuc a enraonar. A l'entorn del parlar del Penedès que va donar a llum els articles escrits pel filòleg i llibreter Ramon Marrugat, que la revista vilafranquina El 3 de Vuit va anar publicant els darrers anys. A la Delegació de Cultura, carrer Major, via cabdal de la Tarraco antiga ens deia Marrugat recordant a Rovira i Virgili, que amb un vers afegia «... i on s'alça avui, vella ja de set segles, | la catedral, que apareix d'or vestida | al capdamunt de les amples escales». Abans el filòleg Miquel Àngel Pradilla i l'editor Ramon Nadal, per cert un disseny molt elegant, es van donar a grans trets el contingut del llibre.

Vull recordar aquesta presentació perquè tot el que va dir l'autor del llibre va ser molt interessant. A més, amb el to que va fer la seva dissertació no deixava de ser com si estiguéssim amb un teatre i a l'escenari hi hagués un actor monologuista de soca-rel. Més endavant ens va recordar aquella Tarragona de l'any 1962, eren els anys d'una segona Renaixença amb iniciatives que esdevindrien cabdals per a la resistència, com la de la fundació de l'Òmnium Cultural per a la llengua; la de Cavall Fort per a l'esplai infantil; la d'Oriflama per al món informatiu més trencador; la d'Edicions 62 per a la renovació de la indústria editorial; la d'Edigsa per al sorgiment de la Nova Cançó... A Tarragona i el seu desenvolupament industrial que va provocar un notable creixement demogràfic, van créixer barris despenjats, amb problemes de cohesió que encara avui perduren i que superen les possibilitats d'actuació municipal, mani qui mani.

En aquest panorama, el provincianisme i el provincialisme militant havien conformat una Tarragona grisa i pobra des del punt de vista cultural. Uns quants elements hi ajudaven: 1. Iniciatives que en altres llocs passaven desapercebudes, aquí fossin escapçades només en néixer; 2. El paper de l'Església tarragonina, es va mostrar bel·ligerant contra l'ús de la llengua catalana, normalment només tolerada en aspectes laterals, de manera prou diferent al que ja succeïa en altres diócesis; i 3. L'existència de mitjans monopolitzadors de la informació local, sempre al servei del poder polític, com eren el Diario Español i Radio Tarragona, constructors de la particular ideologia diarioespanyolista que amarava la crosta tarragonina governant. Marrugat ens feia present que a Tarragona, ja entrats els anys seixanta, encara vàrem haver de veure com s'enderrocava el Teatre Principal, amb el beneplàcit municipal –i de l'Església que n'era propietària.

El que va ser molt instructiu va ser comparar el parlar tarragoní, o camptarragoní, amb el penedesenc. Dels jocs infantils també el vilafranquí Marrugat va haver d'adaptar-se al nou vocabulari. De tot plegat l'Institut d'Estudis Penedesencs ha creat una Secció dedicada a estudiar el parlar del Penedès. El lèxic corresponent es pot consultar a la web de l'IEP, amb 700 entrades. Va acabar amb la citació d'uns mots de Rovira i Virgili, del poema Paisatge de Tarragona: «I si trobo encara el pal | que aguantava la bandera, | arboraré els quatre flams, | que serà dia de festa». Ramon, la trobada cultural va ser una festa, i grossa.