Els polítics socialistes de l'indult: castigats...

Juan Carlos Campo, l'autor directe com a ministre de Justícia; Carmen Calvo i José Luis Ábalos, argumentadors persuasius polítics a primera línia. Tots tres fora del Govern. Rebaixats: la que era portaveu Mª Jesús Montero i el qui fou ministre de política territorial Miquel Iceta.

Les baronies crítiques recompensades: sobretot, la de l'Espanya profunda de Castella la Manxa del corcó espanyolista de Page; amb Isabel Rodríguez, fins ara alcaldessa de Puertollado i congressista, que accedeix al ministeri d'Iceta i al paper de la Montero. Ella representa la novetat (i regressió) més significativa perquè, a més de sortit per TV cada dimarts, estarà a les conferències de presidents i a la taula de diàleg (que sense gaire futur per l'enrocament en l'amnistia i el referèndum) es prendrà sense els mals de cor del catalanista federal Miquel Iceta.

També recompensat l'Aragó de Lambán de Sixena, amb la mestra Pilar Alegria a educació. Afegim que torna Óscar López, del passat de l'inoblidable Pérez Rubalcaba i de les primeres primàries de Sánchez com a opció de l'aparell. Tres moviments (acontentar la Manxa, l'Aragó i l'organització) com perquè el president pugui compatir amb san Juan de la Cruz allò de «estando mi casa sosegada»...

Per compensar la funció determinant negativa del factor català en l'estabilitat institucional espanyola i de la mateixa part del govern i partit socialista (de fet, la raó profunda des de la primària hispanofòbia processista) el PSC completem visibilitat amb una nova ministra, la fins ara alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, assumint el fins ara ministeri del valencià fidelíssim sanchista Ábalos; la quota del qual passa a la fins ara alcaldessa de Gandia, la telecos Diana Morant, més aviat en la línia d'un Tximo Puig reconciliat amb Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez, com tot polític que acaba figurant amb gruixut relleu a la Viquipèdia (abans, a les enciclopèdies que donaven pàtina de cultura a les sales d'estar) no s'està d'escrúpols a l'hora de fer i desfer trajectòries polítiques dels qui li han restat lleials, li han fet la feina difícil, i pensaven que l'afecte era una penyora. Passa a qualsevol àmbit (des del local, sobretot amb l'actuació dels titellaires de ciutat). El problema és que les doloroses decisions per als exclosos, precisament per haver donat la veu i la cara per arriscades polítiques d'Estat, no sembla que hagin provocat insomni i sentiments de culpa al jerarca (això sí amb legitimitat democràtica) que les ha acabat adoptant per raons d'oportunitat.

Sort que encara resten figures de pes polític a qui, de moment, no se'ls ha donat de baixa al Consell de ministres. Em centraré en dues, per consolar-me del cessament de Carmen Calvo i José Luis Ábalos: la ministra de defensa la magistrada Margarita Robles i la ja esmentada metgessa Mª Jesús Montero, que conserva hisenda i suma funció pública.

La resta de ministres indultats més aviat tenien i tenen un perfil tecnòcrata; del que et fa canviar de canal perquè on s'escaigui un discurs polític (genuí, interioritzat d'anys de vocació) al seu punt que n'és d'imbatible.