Diari Més

Tribuna

La Unió Europea davant del món i davant de si mateixa

Creado:

Actualizado:

Malgrat ser un europeista i un federalista consagrat, mai m'he pogut estar de recordar que la fundació de la Unió Europea (UE) tenia una vocació més instrumental i finalista que no pas un rerefons ideològic que potser sí que va anar construint-se per pròpia inèrcia amb el pas del temps.

No podem amagar que, a banda de superar el feixisme en el cor de la nostra vella civilització, les primeres comunitats europees també tenien un significat ferm de posicionament contrari al socialisme real que s'havia implantat en el seu costat oriental i en gran part del món.

Ni De Gaulle, Adenauer i Gasperi, com a caps d'estat visionaris de l'època, ni Monnet, ni Schumann, com a artificiers del projecte, podrien considerar-se ara mateix com a polítics progressistes de mena, malgrat apostar decididament per la democràcia, la pau, l'estat de benestar i les relacions econòmiques estables entre uns països veïns que s'havien fet la guitza durant massa dècades i segles.

Passats gairebé setanta anys d'aquells esdeveniments iniciàtics, avui dia aquella obra d'arquitectura i enginyeria política supina, la idea d'una Europa unida, demòcrata, moderada, capitalista, que respectés els drets humans i el dret internacional públic en general, no compta amb el grau de solidesa ni la convicció suficient per continuar amb la seva evolució desitjada.

Ara fa més de dos mil cinc-cents anys, els geògrafs clàssics grecs havien utilitzat els motius de les seves llegendes per anomenar el seu entorn més immediat, malgrat estar habitat per pobles diversos, com a Europa, el nostre vell continent esmentat; de la mateixa manera que reconeixien Àsia, que s'estenia més enllà de l'imperi persa cap al desconegut; i Líbia, a la riba sud de la Mare Nostrum que els comunicava.

A la Metamorfosi d'Ovidi s'expressava precisament com Europa, una princesa fenícia, en tot cas una nimfa o deessa menor, havia estat raptada pel totpoderós Zeus disfressat d'animal brau, emportant-se-la per la força des de les aigües de l'actual Líban a l'illa de Creta, on plegats engendrarien més descendència. El pintor i gravador neerlandès Rembrandt inspirat en aquesta mitologia grega va celebrar una de les seves obres més rellevants com a expressió de la comunió entre la part central del continent i el seu sud mediterrani.

Des de la part germànica i mirant més cap al nord, Ludwig van Beethoven, sobre un text de Friedrich Schiller, va compondre el Cant de Joia, part principal de la seva Novena Simfonia que, amb el temps, es transformaria amb l'Himne Europeu per excel·lència, també conegut com a Oda de l'Alegria.

Així doncs la valoració i reivindicació d'Europa com quelcom bell i ple de virtuts cal que sigui més que mai vigent per qui sap si evitar aviat un nou acte violent i groller de tan noble esperit.

Malgrat no poder comptar ni amb el lideratge alemany ni francès, en hores d'acomiadament de la mare Merkel i destacats problemes domèstics al mateix pinyol de l'engranatge de l'invent, com també el Brexit ha arraconat el Regne Unit i proliferen els moviments dels qui només es miren el melic sense voler interpretar més enllà, cal seguir fent propostes per al seu rellançament.

I això no ha de passar pas per incrementar encara més el pes de la seva maquinària, sinó que precisament haurem de redefinir-la intel·lectualment perquè esdevingui més àgil en la seva presa de decisions, i amb una veu cada vegada més unívoca a partir d'una major delegació de sobirania nacional.

Si no ho fem d'aquesta manera, en aquest moment clau, haurem pervertit el sentit essencial de la qüestió i tornarem als problemes de sempre, la divisió i la llavor de la discòrdia. No deixem doncs que ens tornin a robar el que ha representat Europa sobretot durant la segona meitat del segle passat. Protegim-la i defensem-la davant dels qui prescindint del bé comú volen de nou raptar-la.

tracking