Tic-tac, tic-tac

«Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó!», això és el que cridaven els manifestants independentistes que protestaven davant del seu d'ERC a Barcelona. La sensació de presa de pèl i d'irritació que tenen avui una bona part dels que en algun moment es van creure que existia un pla secret de les jugades mestre que aconseguiria no-sé-què és monumental.

223 dies, amics i amigues, portem a Catalunya amb un Govern en funcions i amb una provisionalitat lacerant. 86 dies han passat des de les eleccions al Parlament. Tic-tac, tic-tac. A dues setmanes del límit màxim per dissoldre la cambra i tornar a convocar eleccions el senyor Aragonès (que ja es va presentar a la investidura i va perdre) ha decidit posar fi al lamentable vodevil que anaven protagonitzant amb els incondicionals del senyor Puigdemont durant setmanes (que si el Consell de la República, que si un carnet, que si la internacionalització del conflicte...) per «explorar noves vies».

Lamentablement, cap d'aquestes «noves vies» planteja facilitar que el partit que va guanyar les eleccions, és a dir, el PSC pugui governar. Seria el més democràtic i el més lògic, però no. Tampoc preveuen que el PSC de Salvador Illa –el primer partit de Catalunya que va obtenir 50.000 vots més que ERC a les eleccions– pugui liderar el Govern d'esquerres que Catalunya necessita.

No, no i no, benvolgut lector, el que busca ara ERC és la quadratura del cercle: governar en solitari amb el suport de la CUP i els Comuns i uns vots prestats de Junts. Ale hop!

Anem a analitzar una mica aquest escenari utilitzant el cervell. ERC té un acord «de mínims» amb la CUP. Què diu aquest acord? Que d'aquí a dos anys atiaran un nou «embat democràtic». I això què vol dir, deveu pensar? Ras i curt: repetir un nou desastre com el del 2017, amb més desobediències, més unilateralitats i més crides a la comunitat internacional i al president de Kosovo. En fi...

Ara es demana que els Comuns se sumin a aquest «acord de mínims». Home, coses molt estranyes hem vist aquests darrers anys a Catalunya, però difícilment els Comuns poden sumar-se a un «embat democràtic contra el Govern espanyol»... tenint present que ells mateixos formen part d'aquest Govern espanyol. Clar, sacsejar el conflicte contra un mateix en principi no sembla gaire raonable.

Si tot plegat no fos prou penós, a tot això cal sumar-hi uns quants vots a favor dels diputats del senyor Puigdemont per fer Aragonès president. En principi, ERC s'agafa com un ferro roent a unes declaracions del senyor Jordi Sánchez de fa un mes en aquest sentit, però només ahir a la tarda vaig escoltar tres coses diferents per part de dirigents de Junts: que ni de broma està clar que això sigui així o que sigui de franc, que qualsevol acord l'ha de votar la seva militància i que no permetran que partits no independentistes com els Comuns arribin al poder. Vaja, en principi pensar que la militància de Junts voti a favor d'un Govern d'ERC amb el suport dels Comuns i la CUP on ells aniran a l'oposició no crec que generi un gran entusiasme entre els incondicionals del senyor Puigdemont. Però imagineu-vos que tot qualla, ni que sigui per causalitat, quina seria la consistència i l'estabilitat d'un Govern d'ERC en minoria depenent de partits antagònics com la CUP, els Comuns, Junts i Podem? Cap ni una, seria un Govern més fràgil que el paper de cel·lofana.

Si heu arribat fins aquí, tan sols us vull dir dues coses més: primera, amb el cor a la mà, nosaltres (el PSC de Salvador Illa) no us mentirem mai. Ni ens inventarem plans secrets, ni simularem tenir un projecte comú amb gent que es menysprea mútuament. Segona, amb nosaltres la Generalitat tornarà a ser el que mai hauria d'haver deixat de ser: una institució d'autogovern que treballi perquè els catalans i catalanes visquin millor. Ni més, ni menys.

Ahir em vaig trobar amb un conegut, antic simpatitzant independentista. Us estalvio el que em deia dels diputats de Junts i d'ERC (us ho podeu imaginar) però sí que em va cridar l'atenció quan em va dir: «Almenys l'Illa sembla un polític normal». Crec entendre perfectament el que volia dir quan va emprar el terme «normal». Tenia tota la raó. Li dono l'última paraula.