Tarraco romana

A la ciutat australiana de Cairns el 30 de novembre de 2000 i a les quatre de la matinada, l’assemblea de la Unesco proclamava i reconeixia el conjunt arqueològic de Tarraco com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Podem dir que tot va començar amb el primer alcalde democràtic Josep Maria Recasens (1979-1987), amb el seu projecte de recuperació del Circ Romà, que sens dubte és la primera pedra per aconseguir l’esmentada declaració. Un moment que la candidatura del Patrimoni Mundial clau per a la tramitació d’aquesta candidatura diuen que va ser el dia de Santa Llúcia de l’any 1999, 13 de desembre, quan CiU i el PP signen el pacte de govern que duraria vuit anys. Maria Mercè Martorell es convertia en consellera de Patrimoni amb l’alcalde Joan Miquel Nadal, amb la condició que la candidatura de Patrimoni Mundial no depengués de l’Alcaldia sinó que passarà a Patrimoni.

Arquitectes, arqueòlegs, tècnics i responsables polítics ja feia més de sis anys que intentàvem aconseguir tramitar la candidatura, però no aconseguia superar la primera fase. La tramitació era complexa, costosa i innovadora, pel fet que es basava en l’existència d’un patrimoni romà sobre el qual vivim els tarraconenses. Martorell aconsegueix la visita de Henry Cleere, president d’Icomos, organització associada a la Unesco i que dona el vistiplau per superar les primeres fases. Quan Cleere entra al Circ Romà va exclamar: «Jo, amb això, ja no necessito veure res més» Martorell li contesta: «Doncs esperi, encari li queden onze monuments més». A la ciutat tenim les muralles amb el seu passeig arqueològic, el Pont del Diable, el circ, l’amfiteatre, el teatre, el fòrum provincial i el de la colònia, la Necròpoli, la pedrera del Mèdol i la torre dels Escipions. A més, hem de sumar l’Arc de Berà, la villa romana del Munts a Altafulla i el Conjunt monumental de Centcelles de Constantí.

L’empremta viva de l’antiga Tarraco és, sens dubte, una de les nostres senyes d’identitat, Empremta que no sols es troba en els monuments més icònics, també ho gaudim en interiors de locals comercials, restaurants, habitatges i negocis construïts a l’abric de voltes romanes o parets de carreus. Sens dubte, el patrimoni romà garantir és una arma carregada de futur, que amb la tecnologia i amb un diàleg permanent amb la cultura contemporània ens obren un atractiu camí a recórrer.

El repte actual és garantir les inversions necessàries entre totes les administracions, per al seu manteniment i restauració, que és un pou sense fons, i per seguir ostentant amb orgull el privilegi de ser un indret Patrimoni de la Humanitat. Sempre manifesto el meu respecte –chapeau, barretina, pamela– a la Tarragona romana, però també hem de valorar les Tarragona medieval i modernista, que des de l’any 2009, amb l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, es va constituir per primera vegada el Consell del Modernisme. Diuen que «de mica en mica, s’omple la pica», amb això estem valorant aquest patrimoni arquitectònic, que aviat celebrarà els seus 150 anys, i cada vegada més és més reconegut i estimat per la ciutadania.