Diari Més

Tribuna

Ja cal que es calci

Exregidor de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona

Creado:

Actualizado:

Maleït vent que ens ha portat l’enorme complexitat d’aquesta pandèmia i el patiment pel seu context tan desfavorable durant el confinament, ara ens toca empitrar amb la segona onejada. Sabem que hem de fer, quines són les prevencions màximes i mínimes, a tot arreu ens ho trobem, distancia, mascareta i mans. Els que tenim dos dits de front ja ho fem, malgrat l’actuació un xic deslluïda de la joventut, dels que neguen la covid, els d’«això no és per a mi» i dels egoistes que ni tan sols pensen a protegir els seus pares i avis. Dit això agraïm als canals de TV la informació diària d’arreu del país, però si us plau no cal donar-nos a mal borràs, ara d’aquí ara d’allà, percentatges d’infectats, imatges de línies greus amunt i avall, deteriorament, massa lleugers advertiments als disconformes i un futur a les palpentes. L’altre dia un veí del meu carrer em deia: Mira xec, ja estic tip d’angúnies, d’un temps ençà miro de cap a cap els anuncis de la tele, abaixant el so m’atipo d’imatges de nens i grans amb cara de pasqües, feliços i satisfets.

Emperò per acabar-ho d’adobar apareixen els polítics. Vaig esgarrifar-me amb l’actitud del president del Govern Central i la presidenta de la Comunitat de Madrid. Van muntar un escenari de col·laboració davant vint-i-quatre banderes i dies després el primer aconsellava una acció immediata per resoldre el greu moment de la comunitat de Madrid i ella negant un confinament de la ciutat si no es feia a totes les d’Espanya, perquè Madrid es Madrid. Sense solta ni volta, ara si ara no, un del PSOE i l’altre del PP van anar passant dies crítics, pandèmia fora de límits i acabà a terme fix, el qui mana més i remena les cireres confinà Madrid. És possible que fet i fet va ser un enfrontament polític per davant la responsabilitat sanitària?

Per fugir del contagi d’emprenyament –doncs no puc escapolar-me de l’altre mes greu– de manera clara i convincent vull exposar que quan vaig ser polític a l’Ajuntament, per a mi i sens dubte la majoria dels altres regidors primer era Tarragona i Catalunya, després honrar els partits. Ara es compliran 40 anys de la primera legislatura democràtica a Tarragona. Les eleccions de l’abril del 1979 van donar guanyadors els socialistes del PSC, que mitjançant pacte amb el PSUC, CiU i ERC aconseguiren sobradament majoria absoluta i resultà Alcalde Josep M. Recasens. Amb la resta de regidors formarem el consistori. Cal dir que després de’últim ajuntament franquista, els nous governants d’esquerra els plauria rebutjar la fatxenderia d’alguns membres de l’oposició, eren massa anys dels muts i a callar. Per a mi, regidor de l’oposició i mig avergonyit de la meva ignorància política, vaig adonar-me que els regidors guanyadors, cada un dirigint el seu Departament i Comissió executiva, decidiren que els de l’oposició havíem de participar, escoltar, parlar i res més. Malgrat això vaig viure un exemple senzill on els manadors deixaren lluny enllà el seu partit.

Fou quan amb prudència vaig atrevir-me proposar-li al regidor d’Urbanisme Enric Olivé a fi que vista la manca d’estètica en les petites obres de la ciutat fes el pensament de crear una Comissió o Departament d’Estètica ciutadana, afegint-li que jo demanaria d’integrar-m’hi. Vaig sortir-ne esperançat perquè em demanà la proposta per escrit. Dies després vaig quedar-me incapacitat d’articular cap paraula, un decret de l’alcalde Recasens comunicava la creació de la Comissió d’Estètica Ciutadana i el meu nomenament com a president.

No m’ho podia creure, havia viscut als plenaris municipals torpedinar i enfonsar propostes de l´oposició. Significava que, cas insòlit, jo comandaria la Comissió formant part del govern de la ciutat. Aquella nit, sense dormir com deu mana, vaig entendre que el fet incomprensible no era per alguna circumstància enterbolidora ni que vaig caure més simpàtic, no hi havia dubte, era primer la ciutat. Malgrat el meu optimisme, la tossuderia va portar-me al pensament un altre element: en la meva proposta, els sis especialistes en arts i arquitectura que en formarien part no percebrien ni un cèntim; si aquest era el motiu, també situà la ciutat per davant del partit. L’economia, el control i l’estalvi tenia un fort impacte en la política de l’alcalde. Per exemple, si hagués estat ell a la legislatura passada, mai no hauria fet la dilapidació de recursos per al jardí vertical a la Tabacalera, que ara es desmunta.

No volia esplaiar-me gaire en aquell sentit estalviaire municipal, però barrim-barram em ve present quan llavors l’Ajuntament d’Orleans va convidar als membres del Consistori tarragoní a gaudir de la important celebració aniversari de Joana d’Arc Donzella d’Orleans. Els regidors que hi volíem anar viatjaríem a París i allà ens recollirien per portar-nos a Orleans. Doncs bé, per la despesa del viatge d’anada i tornada a París ens tocava gratar-nos la butxaca i cal dir que fa gairebé quatre dècades no existien ofertes de vols.

Relligant amb la Comissió d’Estètica, just quan vam agafar-ne les regnes, que potser pensaven «Ja cal que es calci», ens encomanaren resoldre el problema dels arbres de la Rambla, el llistó era molt alt però desafiament tan rellevant ens va esperonar. Aquells estimats plataners centenaris, malalts i moribunds necessitaven urgent substitució. Calia rebre l’opinió d’un especialista de prestigi i l’arquitecte Vidal Pla ho era. Ens proposà un arbrat lineal de fulla caduca i frondositat per a l’estiu i que al temps permetria gaudir del solet a l’hivern i plantejant-nos per als espais on creuaven la rambla els carrers perpendiculars, espècies de fulla perenne per gaudir sempre d’arbrat en arribar a la Rambla. Bé, només calia decidir l’espècie; vam esbrinar que Sevilla era la ciutat d’excel·lents jardins i el seu director era català. Allà, l’arquitecte municipal, el conseller de Serveis Públics, aleshores Joan Miquel Nadal, i jo com a president d’Estètica hauríem de decidir. La cosa és que vam admirar i acordadament concloure que les exuberants Tipuanes i Brachichitons de bona grandària eren els més adients.

Ara, trenta-vuit anys després considero que potser no vam ser prou bons ni prou llestos per encertar un arbrat mereixedor de l’especial i única característica tarragonina que va captivar els romans, perquè de fet les primeres han resultat gairebé de fulla perenne i els segons una mica esquifits. Malgrat tot, al capdavall sembla que han obtingut el vistiplau per a bona part dels ciutadans de Tarragona i acompleixen les seves funcions de pràctica i estètica, encaixant amb el màxim estàndard de bellesa que posseeix la nostra Rambla.

tracking