Signes de Déu enmig del món d'avui

Benvolguts i benvolgudes, ens manquen signes de la fe que parlin als homes i dones d’avui, es diu tot sovint. Volem una fe que sigui entenedora per la cultura actual; una fe que gairebé esdevingui evident. Tenim catedrals i grans Esglésies, infinitat d’institucions religioses, fins i tot tenim una munió de sants i santes, però, generalment, aquests signes ens parlen més d’una història passada que del propi present o del futur que ens espera.

Contemplant la vida de les primeres comunitats cristianes, que rellegim aquests dies de Pasqua, penso que en devien tenir ben pocs, de signes. Sí, en tenien un, però més aviat provocava repulsió: la creu de Jesús. Però també en tenien un altre que deriva de la creu, que és la caritat. I amb aquests dos signes conquerien molts cors.

Diuen que ens falten signes per al nostre avui. I, de signes, no en són possibles d’altres que els marcats per la creu i la caritat de Crist. De cara a un compromís cristià, és imprescindible la relació personal amb la creu del Senyor. I, quan es prega, la fe es resol en acció sacrificada i compromesa. Per tant, no hi donem més voltes ni vulguem matisar-ho. La vida donada de ple als altres, fonamentada en la pregària humil i sincera, és el signe que parla clar de Jesucrist i que l’home del carrer entén veritablement.

En aquest quart diumenge de Pasqua l’Església ens demana la nostra pregària per les vocacions. Ens referim tant a les vocacions laïcals, com a les sacerdotals, a la vida consagrada o a la vida missionera. També parlem de les vocacions en països del tercer món, on la formació i la vida espiritual depèn en part dels ajuts que els podem oferir des de l’anomenat primer món.

En definitiva, ens cal pregar perquè hi hagi vocacions a una vida cristiana santa, autèntica i fervorosa. I, en aquest punt, no podem anar amb matisacions complicades o amb eclecticismes desorientadors: Calen joves —nois i noies— que es prestin a ser signes de l’Evangeli per als mateixos joves. En l’Exhortació pastoral L’Esperit fa jove l’Església, que vaig publicar a l’inici de la Quaresma, indicava que en el testimoniatge de vida és on el signe de Crist i del seu Evangeli refulgeix amb tota plenitud. Ens calen, doncs, signes del Senyor enmig del nostre món. Signes del Déu de la senzillesa i la humilitat, quan tothom somnia nedar en l’abundor i l’ostentació. Signes de Déu que es posa al costat dels qui sofreixen —sobretot en aquests dies de pandèmia—, quan són molts els qui ambicionen surar per damunt dels altres. Signes de Déu enmig del món d’avui, per donar una visió nova de la vida. El camí no és fàcil. Ell mateix, el Crist, ens ha dit que la via és estreta i que cal prendre la creu del propi compromís cada dia. Però val la pena. S’hi troba el camí de l’autèntica felicitat.

L’Evangeli necessita signes per fer-se entendre al món. I, encara més, el món necessita aquests signes per trobar el seu nord. Invito, per tant, a tots els diocesans a pregar amb constància perquè Déu desvetlli vocacions plenament cristianes. A partir d’aquí, ja sorgiran llavors les vocacions específiques a la vida laïcal o matrimonial, al sacerdoci o a la vida consagrada… que realment necessita la nostra Església.