Crisis? 'What crisis?'

Reinventar-se és un terme que ha sonat molt entre els arquitectes a causa de les circumstàncies que s’han donat aquests últims anys en la construcció.

A mi em feia una mica de ràbia escoltar-ho, sobretot perquè sospitava que em tocava fer-ho, i no és fàcil. Quan et passes un munt d’anys fent el mateix, llavors, costa canviar.

Però també em feia una mica de ràbia perquè em sembla un terme poc encertat. Si no em vaig inventar, perquè nassos podria reinventar-me? Sí, d’acord, només és una paraula, però és, diguem-ne, poc precisa.

Tenim a l’abast multitud d’informació sobre el tema, i coincideixo que toca fer-ho quan ja no pots continuar treballant en el que feies per circumstàncies alienes a tu, com una crisi, o quan sorgeix una oportunitat nova que pugui interessar-te.

Per a «reinventar-se», entre altres coses, cal recórrer al nostre bagul personal, mirar-se al mirall i a vegades també abaixar el cap. Això ens pot ajudar a orientar-nos en aquest nou camí que volem iniciar. Els de Supertramp ja ho deien a la cançó Easy does it:

I si saps qui ets, ets la teva pròpia superestrella i només tu pots donar forma a la pel·lícula que vius. Així que quan les llums desapareguin, i només el silenci estigui aquí, mira’t. És més fàcil, és més fàcil, és més fàcil mentre et despertes.

És clar que la majoria quan ens mirem al mirall no veiem cap superestrella encara que alguns/es sí que ho facin. Sobre això, alguna cosa podria ensenyar-los l’Instagram de l’australiana Celeste Barber amb aquells posats impossibles de les seves paròdies d’algunes celebritats. Però, tornant al tema, si ens mirem, sí que podem reconèixer limitacions que ens hem imposat al llarg del temps sense adonar-nos.Però reinventar-se no és la panacea tampoc. Situacions greus i decisives que posen en perill el desenvolupament d’allò en el que estem immersos, hi ha de moltes classes. I també hi ha crisis que tenen el seu origen en altres crisis no resoltes, no hi ha més que donar un cop d’ull a l’actualitat que vivim.

Així que potser millor si parlem de resiliència. A mi és un terme que m’agrada més, em resulta més comprensible (per analogia) perquè es fa servir en enginyeria. La resiliència d’un material és l’energia de deformació (per unitat de volum) que pot ser recuperada d’un cos deformat quan cessa l’esforç que causa la deformació.

En cristià, consisteix a ser capaç de superar circumstàncies adverses per a tornar a ser un mateix, i d’aquestes circumstàncies a la vida te’n trobes unes poques si tens sort.

Els psicòlegs atribueixen diferents facilitadors al procés resilient. Enumero uns quants (dels quals crec no tenir cap): autoconeixement, autoestima, empatia, autonomia, enfocament positiu davant l’adversitat, consciència del present, optimisme, flexibilitat, perseverança, sociabilitat, tolerància a la incertesa, etc. La llista, certament és interminable i difícilment reunirem totes aquestes qualitats.

L’adversitat a final de comptes ens posa a prova i pot ser també una oportunitat per enfrontar un nou rumb en el que potser estarem més còmodes, és possible que també descobrim qui són els nostres veritables amics.

Crisis, what crisis? És el nom de quart àlbum d’estudi de Supertramp, es va publicar el 1975. Jo l’escoltava de petita a casa meva. El títol em sembla ara, després dels anys, d’una tremenda actualitat.