Diari Més

Tribuna

La 'svolta di Salerno'

Diputat del PSC per Tarragona

Creado:

Actualizado:

A mitjans de 1944 Itàlia es trobava en una cruïlla històrica. Amb la meitat del país ocupat dels nazis els Aliats havien reconegut com a Govern legítim el que havia negociat amb ells l’armistici que treia Itàlia de la guerra. Un Govern monàrquic i amb el mariscal Badoglio, durant molts anys general de l’exèrcit de Mussolini, com a cap de Govern. En aquell context els partits de l’oposició democràtica es negaven a entrar a formar part d’aquest executiu «monàrquic i hereu del feixisme.» La sorpresa va venir del lloc més inesperat: del secretari general del Partit Comunista, Palmiro Togliatti, acabat d’aterrar de Moscou. En el que la història coneix com la svolta di Salerno (el gir de Salerno) el líder dels comunistes va anunciar el suport del seu partit al Govern Badoglio i a la monarquia. Consternació absoluta entre els militants del partit. Sorpresa també entre els dirigents dels partits democràtics. Si els comunistes hi donaven suport la resta no podien deixar de fer-ho (cosa que va passar, efectivament). Togliatti mai es va penedir de la decisió presa. Al contrari, sempre deia que la política és l’art del possible des de l’anàlisi de la correlació de forces real. I subratllo conceptes: la «realitat» i la «correlació de forces real», saben el que es pot guanyar però també el que es pot perdre. Sense egos fora de control ni vanitats superlatives que calgui satisfer a qualsevol preu. «La història no ens recordarà pels insults que rebem ara sinó per la nostra acció de Govern al servei de les classes treballadores. Tots sabem el que hem de fer». Efectivament, ho van fer. I amb totes les limitacions, contradiccions i insuficiències van poder convocar una assemblea constituent, dur a terme unes eleccions, impulsar les reformes estructurals que van foragitar el feixisme i consolidar una democràcia parlamentària que s’ha perllongat fins als nostres dies. El secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo, explicava sempre que coneixia els motius d’aquest posicionament polític per boca del mateix Togliatti... i que Carrillo no va oblidar mai aquesta lliçó durant tot el període de la Transició democràtica a Espanya. Quina? abandonar el maximalisme que acaba en la vacuïtat i les vanitats humanes per transformar realment la realitat d’acord amb la correlació de forces real d’un determinat moment històric. Poso l’exemple de dos dirigents comunistes perquè entenc que fins i tot el senyor Pablo Iglesias, màxim líder de Podemos, els hauria de tenir un mínim de respecte.

El president Pedro Sánchez ha afirmat per activa i per passiva –abans, durant i després de les eleccions– que vol un acord programàtic amb Podemos a qui ha definit en tot moment com al seu soci preferent. Però no per repartir-se cadires sinó per transformar la realitat d’acord amb un programa socialdemòcrata que afavoreixi al conjunt de les classes populars, mitjanes i treballadores del país. El senyor Pablo Iglesias ha respòs que ell vol ser ministre o sí o sí o també. O ministre o res. Primer ha de ser ministre i després ja parlarem del salari mínim, de les pensions, de la dependència, de les ajudes per als joves, de l’economia del país... No seria més raonable primer definir el «què» per després decidir el «qui» i no a l’inrevés? El senyor Iglesias sap que no està a Salerno però sí en una cruïlla històrica per Espanya. Votarà «no», com ja va fer una vegada, a la investidura d’un president d’esquerres juntament amb els diputats del PP, Ciudadanos i Vox? Això ja va passar el 2016... resultat? Dos anys més de Govern monolític del PP amb Mariano Rajoy de president. Dos anys perduts, en definitiva. I ara, quina és l’alternativa a un Govern progressista, feminista, ecologista i reformista liderat per Pedro Sánchez? Un executiu format per PP-Ciudadanos-Vox amb un Albert Rivera tan radicalitzat cap a la dreta que ja ni tan sols vols reunir-se institucionalment amb el president del Govern (fet, per cert, insòlit en democràcia i que denota una falta de respecte impròpia d’un dirigent polític). Vam votar això a les eleccions generals del mes d’abril? Volen, els dirigents de Podemos, el bloqueig i votar «no» per segona vegada consecutiva a la investidura d’un president d’esquerres o volen, per contra, consolidar un Govern de progrés i de cooperació, amb un acord programàtic conjunt que garanteixi que aquest país seguirà per la senda de la justícia social i de l’augment dels drets cívics i socials? Si no van «exigir» ministeris quan tenien el 21% dels vots perquè ara és «irrenunciable» tenir-los quan han baixat fins al 14% dels sufragis? I què passaria si s’ha de repetir eleccions i aquest cop la dreta i l’extrema dreta presenten candidatures conjuntes en algunes circumscripcions i guanyen representació o les mateixes eleccions? Aleshores seria massa tard per a lamentar-ho...

Això és el que ha de respondre el senyor Pablo Iglesias en aquests propers dies que queden fins a la investidura. Recordant que la vanitat personal en política, com a la vida, sempre és un error. Què van fer els seus antecessors comunistes Palmiro Togliatti i Santiago Carrillo en una situació infinitament més difícil? Exigir un ministeri a qualsevol preu o negociar des del sentit de la realitat i la lectura de la correlació de forces? Confiem en què la saviesa de Salerno prevalgui sobre la supèrbia humana. En cas contrari el país en sortirà perdent perquè, en efecte, «tots sabem el que hem de fer». Tots.

tracking