L’amic, periodista i envejat Oliver Márquez em fa arribar un anunci per si m’animo a comentar-lo aquí. Com que està ficat en això dels hospitals, jo crec que ha xafardejat el meu expedient mèdic i ha vist que el psicòleg ha apuntat que ja em costa trobar temes. Anem al gra: «SEÑOR MAYOR desea amistad con señorita hasta 37 años, no fumadora, buena presencia, sensible, amante naturaleza. Dejo herència.» He estat a punt d’afaitar-me la barba, depilar-me, posar-me una faldilla, uns tacons i una perruca rosa. Amb una mica de sort serà tan gran que li fallarà la vista... I espero que el tacte també. Però després he pensat: Ostres! Aquest paio és un llest! Com és aquesta herència? Perquè, clar, la senyoreta que «piqui» no coneixerà què té a La Caixa fins que no estigui a la caixa. Així que, després, d’haver tingut anys d’una profunda amistat amb el «senyor», es pot trobar que tenia un saldo de 735 euros. Jo crec que, primer, el que la interessada hauria de fer és lligar-se al notari. Un dia que tinguin amistat al llit, que li xiuxiuegi a l’orella: «Armand, ja saps que sóc del Puigdemont, com tu, m’hauries de dir si don Fulgencio Redogio té una bona herència».
Amb el fragor dels llençols i després d’unes quantes copes de cava, el fedatari –nu– li diria mig asfixiat «em sembla que té més testosterona que testament». Així que la senyoreta podria trobar-se sense un duro i havent de pagar l’enterrament. Quin bon negoci! Sempre podria demanar que el fiquessin al forat que deixarà buit el Franco. Què? Que per què envejo l’Oliver? No ho puc dir, perquè també és una qüestió «d’amistat».