A diferència d’ells, a mi em sap greu que qualsevol enemic entri a la presó. A diferència d’ells, considero que privar de llibertat una persona és un càstig, en alguns casos just, però que a mi m’afligeix igualment. Quan dic «ells» ja sabeu a qui em refereixo. Imagino al pobre Rodrigo Rato intentant comprar una llauna de tonyina a l’economat amb una targeta Black i el funcionari dient que allà s’ha d’anar amb efectiu. Pobre Rodrigo.
M’imagino a Don Rodrigo conquerint el regne de Soto del Real com un rei dels visigots sense exèrcit. L’imagino cridant a les seves set secretàries en somnis i el reclús de la llitera de dalt dient que calli o el mata. I tot això em posa trist. Imagino José María Aznar mirant la foto del seu amic amb llàgrimes als ulls i pensant què va fallar perquè tots els seus estiguin a la presó, mentre somriu veient al seu gendre al costat del príncep de l’Aràbia Saudita. Imagino el Rodrigo jugant a la botifarra amb Luis Bárcenas i tots dos amagant cartes a sota de la taula. L’imagino amb una campaneta a la cel·la rememorant quan va enredar els preferentistes mentre un condemnat per atracar bancs el mira i pensa que ara sí que ha donat la campanada. Juraria que el Junqueras es deu haver afligit en saber que Rato ha entrat a la presó, perquè la categoria humana és quelcom que va amb la persona. I m’imagino a Rato fa uns mesos desitjant que el de Sant Vicenç dels Horts es podrís a la garjola. La mateixa d’on espero que pugui sortir el banquer al més aviat possible i que es trobi al carrer sense un duro i tot embargat, però lliure. Hem de demostrar que nosaltres no som com ells.