Diari Més

Creado:

Actualizado:

En els moments que vivim, on cada cop costa més entendre el que vol la classe política i el que necessita la ciutadania, la mímica-gesticulació es converteix en una fórmula generalitzada a emprar per a aquells que tenen el poder polític, independentment del seu color. La nostra jove democràcia s’ha acostumat a creure, només parcialment, els compromisos electorals dels nostres dirigents, per cert, qüestió de referència en temes emblemàtics i que no es limiten a una sola formació partidista, sinó que abasten tot el marc parlamentari, així, determinats posicionaments en campanya electoral, queden després com inviables per una evidència en què «no es va comptar» a l’hora de fer l’oferta posteriorment compromesa i inviable.

Tot i aquesta manca de rigor evident, que tampoc suposa un cost electoral posterior, com demostra els resultats de les eleccions posteriors, la realitat comença a posar en evidència que «la separació de la majoria silenciosa» cada cop és més gran i l’increment de «passotes» a l’hora d’exercir el vot es va incrementant, si bé en determinats moments la cosa pugui quedar solapada per fets singulars. Centrant-nos en el moment actual, sembla evident que el tema encara es veu més incrementat, si del desencís es passa a la frustració i a la mateixa incapacitat d’entendre el que succeeix, sense ser capaç d’explicar el que esdevé per part dels responsables. Segurament, quelcom pot pensar que la «mímica-gesticulació» serveix per «anar passant», però la societat comença a estar farta d’incompliments, compromisos impossibles o incapacitat de resoldre, i el que és més greu, es pot veure temptada per «apostar» per formacions extremistes amb tot el que això pot suposar pel nostre complicat futur. És evident que es fa difícil explicar el que «es pot» i no el desig d’allò que «es vol» però aquesta evidència pràctica no pot ser el límit per no donar les explicacions que calguin encara que aquestes no siguin ben rebudes. Poden continuar per la línia de l’autoengany, però el que sembla inapel·lable és que transitar per aquesta via només és garantia de desencís i incredulitat, davant una fórmula democràtica que no és perfecte, però que sembla encara la millor. Si el tema es planteja a casa nostra, els arguments, fins ara emprats, encara són més evidents i el que sembla clar és que tot ens porta a «un camí tallat» del que serà molt difícil sortir. Des del respecte a tots en els seus desitjos, no podem continuar en el model que sembla es vol establir, si no volen renunciar a una part de la nostra llibertat que a més hem de compartir amb els que no puguin pensar com nosaltres. No crec que algú pugui creure’s que es pot fer el país per uns en perjudici d’altres, i aquesta és la línia vermella que no es pot traspassar, si realment el desig, no gesticulant, és conquerir un demà millor per tots. Assumint el respecte pels que puguin pensar diferent, s’han de fer els esforços i les renúncies que calguin, no en funció dels resultats electorals puntuals, sinó mirant el més enllà, amb capacitat d’integració, sense deixar a ningú de costat. El repte és difícil i complicat, però només la política, vista com allò que permet trobar punts mínims d’acord, garanteix que el moment actual sigui superable.

L’aventura de seguir gesticulant, com una manera d’actuar en la cosa pública, no ens portarà cap a cap port assumible, on almenys podem fer front a la resta de grans entrebancs globals, que com no fem el que toca, ens passaran per damunt, amb una clara garantia de negativitat a tots els nivells.

tracking