Diari Més

Creado:

Actualizado:

Aquell matí del 20 de novembre de 1975. Un crit de llibertat i un respir profund, acompanyat d’unes sinceres i explosives llàgrimes d’alegria van ser els protagonistes a casa.

Per fi!!! El Dictador havia mort. S’obria una finestra d’esperança, un raig d’aire fresc i una perspectiva d’un futur incert. Teníem por

Aquella por enganxosa com el fang al camp després de dies i dies de pluges. Una por que durant tants anys la portàvem interioritzada i no podíem treure’ns del damunt. Era la por de la Dictadura. La por a no conèixer allò que ens esperava. Les forces reaccionàries seguien presents, ens perseguien amb ràbia, el «Gobierno» no baixava dels seus postulats feixistes. Seguíem vivint en la Dictadura. N’érem conscients. Morts. Advocats, obrers assassinats per comandos d’ultradreta (Atocha...), manifestacions. Un nou President que promet obertura. Incredulitat. Les forces progressistes treien el nas a la premsa. Manifestos, perruques, reunions mig clandestines i més por. La por sempre present.

L’abril del setanta set culmina un procés que conduiria a aquest país cap a la democràcia: la legalització del PCE a Espanya (el PSUC el partit dels comunistes catalans trigaria encara un temps a ser legalitzat). Començava ara sí una etapa històrica. Procés constituent, eleccions, mítings, autonomia... i tot va fer un canvi inesperat: la llibertat va explotar. Era un nou temps. Coses que ara ens han restringit. L’Alcalde de Madrid (Tierno Galván) es fotografiava amb una actriu (Susana Estrada) mostrant un pit. La «movida». El cinema de «destape». Llibres i més llibres sobre la Guerra Civil. Intents de cop d’estat de l’ultradreta. Un rei imposat. El socialisme arriba al poder. Decepcions. Vagues, més morts, Hipercor. ETA. Els GAL. Més decepcions.

Desprès l’Aznar, Iran, Zapatero, Rajoy....

Fins arribar a Pedro Sánchez. I amb ell l’exhumació del dictador del Valle de los Caidos. Un lloc ofensiu per la democràcia, on van ser enterrats milers de Republicans.

I amb l’exhumació de nou l’esperança. Aquest cop ja sense por, malgrat que la incertesa política segueix els seus passos de forma accelerada. Però aquest cop l’esperança és per milers, centenars de milers de persones que segueixen esperant la justícia que encara no se’ls hi ha estat donada. La justícia i la dignitat de homes i dones que van perdre la vida i que van quedar a l’anonimat. Eren el botí de la «Victoria», els innombrables, els que mai van existir. Quaranta anys perquè un Govern, un Parlament democràtic hagi obert, ara sí ( amb la ignomínia del PP i C’s, que passaran a la història com indignes defensors del franquisme), el veritable llibre de la història que ens ha de permetre passar pàgina d’un temps massa fosc. Fars de mirar cap altre costat, ara hem d’emprendre un nou camí, aquell que mai hauríem d’haver perdut, per reparar a totes les víctimes, per fer pagar als culpables de les tortures (Billy el Niño segueix cobrant de l’Estat i té medalles per la seva repugnat feina), els assassinats, l’ocultació de tantes injustícies que han fet augmentar i incrementar en el temps el patiment dels pares de nenes i nens desapareguts, de violacions, de tantes i tantes coses que un Estat democràtic no hauria de haver permès mai.

Un crit de llibertat i un respir profund, acompanyat d’unes sinceres i explosives llàgrimes d’alegria van ser els protagonistes a moltes cases aquest mati del 13 de setembre del 2018...

tracking