Aquest és el primer any que vaig a la manifestació de l’11 de setembre. És a dir, que m’aixecaré del sofà i faré alguna cosa útil per la societat. Deu ser d’això el que anomenen els moderns «sortir de la zona de confort». No sé què es fa en aquests llocs. Suposo que estar allà quietet esperant que l’helicòpter gravi des de 500 metres d’altitud a la gent i jo seré un més en aquell mosaic de colors. Ara que parlo de l’helicòpter, sempre he tingut la por que el de la Policia Nacional, el dels Mossos, el de TV3 es facin «la picha un lío» i xoquin a l’aire. D’acord, he vist moltes pel·lícules, però després ells treuen una llei que prohibeixen volar dronets de 300 grams per zones poblades.
En acabar, ja sabem el que ve: els de Ciutadans diran que a la Diagonal han sortit una senyora amb el seu gos i un ciclista despistat. Per l’ANC seran dos milions i els de la Guàrdia Urbana, faran el mateix que la Colau, «ni chicha ni limonè» diran que són set-cents mil, amb un marge d’error d’un milió amunt i avall. Fart d’aquest ball de xifres, se m’ha acudit un sistema infal·lible per saber quanta gent hi ha a una manifestació. Començarem per comprar-nos una gorra groga i allà amb un retolador posarem un número que ens atorgarà l’organització. Així que jo portaré el 436.000 i el meu veí el 567.000. Llavors, una foto de satèl·lit en alta definició i un jubilat de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat, que tingui molt de temps, anirà comptant amb un llapis sobre una foto mida com aquella del Kim Yong-Un que penja d’un edifici.
Sembla que hi ha ambulància del Pere Mata davant de casa, vaig a veure què volen.