Diari Més

Creado:

Actualizado:

He rebut un mail del Col·legi de Periodistes comunicant que premiaran Andreu Buenafuente i m’he alegrat molt. La primera vegada que el vaig veure era al pavelló del Reus Esportiu, fa uns trenta anys. Com que sóc «Mr. Bean», vaig entrar a la cabina de premsa, vaig passar per darrere dels cronistes amb molt de compte i, com no podia ser d’altra manera, vaig arrencar tots els cables. L’Andreu em va mirar amb cara d’estar valorant quina mena d’idiota era un servidor. Des de llavors ja ens coneixíem i, de tant en tant, quan passava per la SER del Raval Santa Anna, em demanava que el portés a casa amb el meu «Supermirafiori».

Un dia, el Jordi Gago em va preguntar si volia conèixer TV3 per dins. Em vaig imaginar la glòria, amb taules plenes de canapès de salmó i senyoretes de bon veure arreu. De sobte, em diu: «Mira, l’Andreu!». Miro i estava assegut a terra, a l’entrada del Sense Títol menjant un entrepà com un captaire de Bombai. Tot «glamour».

Anys després vaig entrar a treballar a El Terrat, la seva productora. Allà vaig coincidir amb l’Évole, que va adquirir de mi tot el seu coneixement. (Això últim és mentida, però m’agrada imaginar-m’ho). Al Terrat, vaig acabar treballant de pallasso a Andorra, i allà vaig tornar a coincidir amb l’Andreu. Llavors encara lligava i havia quedat amb una noia a Barcelona, però tot apuntava que la pobra es floriria abans que jo baixés d’Andorra. Així que em vaig acostar a ell i li vaig demanar si em podia portar a Barcelona amb el seu cotxe. Era un model més bonic que el «Supermirafiori». Ho va fer. Aquella noia fa quinze anys que viu amb mi.

tracking