Diari Més

Creado:

Actualizado:

The Black Swan va ser un conjunt de música pop-rock del qual vaig tenir el plaer de formar part en uns llunyans anys seixanta del segle passat, amb quatre tarragonins més. Més Beatles que Rollings, o potser Bravos, no vam durar gaire i de la nostra música no va quedar cap registre.

Quaranta-cinc anys després, el 2007, l’assagista, filòsof i estadístic libanès Nassim Nicholas Taleb va publicar un llibre amb aquest títol, subtitulat L’impacte de l’altament improbable que ràpidament va esdevenir un best-seller.

Tres o quatre milions d’exemplars venuts, figura a les biblioteques de tots els que se senten compromesos amb l’actualitat. El text se centra en l’impacte extrem de certs tipus d’esdeveniments rars i impredictibles (outliers en la parla dels estadístics) i la tendència dels humans a trobar explicacions simplistes per a aquests esdeveniments retrospectivament. Aquesta teoria s’ha conegut des de llavors com la teoria del cigne negre. El terme cigne negre era una expressió llatina, relatada pel poeta Juvenal com que «una bona persona és tan rara com un cigne negre» («...rara avis in terris nigroque simillima cygno»). En un text deliciós, Taleb balla des de Benoît Mandelbrot a Humberto Eco per aproximar-nos a la realitat d’esdeveniments sobtats, que poden canviar el curs de la història com la caiguda del mur de Berlín o l’atemptat de les Torres Bessones.

A aquesta banda dels Pirineus fa mesos que vivim amb un cert grau d’agitació de causes diverses i repercussions encara per definir. Aquest final de maig i començament de juny ha semblat, però, que una tempesta política feia pensar en canvis històrics.

Doncs bé, mirant amb atenció, el que ha passat, per a mi, no qualifica de cigne negre. Almenys no per Catalunya. I potser tampoc per l’estat espanyol.

La seqüència de la publicació de la sentència que condemna al Partit Popular per corrupte i beneficiari de diners més negres que la seva ànima, la moció de censura del Sánchez i l’aprovació per l’aliança de tothom menys els falangistes, el canvi de govern i la dimissió de M. Rajoy, podran ser esdeveniments infreqüents i, fins i tot, sorprenents. Però no tan impredictibles. A banda de la simple explicació de la gota i el got que és ple, que ha portat a l’acord de grups polítics diferents amb un «ja n’hi ha prou» contundent, pot ser que per alguns poders no passi de ser un canvi de cavalls.

Per al que segur que ha servit és per deixar en segon pla la constitució del govern català, un govern compromès amb la república, almenys inicialment. Una passa més en el camí que fa temps que caminem.

Ningú em farà creure que, amb el govern espanyol del PSOE, les relacions amb Catalunya canviaran gaire. Als efectes de la independència catalana estan presoners, en part de la seva història jacobina i encara més dels poders reals de l’estat. Aquest estat del qual només veiem les seves punxes en les aplicacions il·legals d’articles de la Constitució Espanyola, aquest text que tan sovint falsegen i manipulen, poders judicials en els quals el biaix és la norma, interessos corporatius de l’alt funcionariat, policies amb gran creativitat literària per elaborar atestats quan no tenen les porres al puny o les mandangues dels banquers acostumats als diners dels altres.

El nucli dur, el que gaudeix de llotges a estadis esportius i prebendes al BOE, que xucla com una sangonera la sang de la pobra gent, no canvia ni canviarà.

No hi ha solució. Lamentablement per a ells. Per a nosaltres, ja la sabeu. Allò serà al final, un veritable cigne negre, esdevingut blanc.

Ah!, però, abans, que ens tornin els ostatges.

tracking