Paradoxes del 155: restauració intervinguda de l'autonomia

La nostra autonomia fou abolida pel bloc independentista («mandat democràtic» del 48,7% dels vots dels 27-S) els inimaginables dies 6 i 7 de setembre. I sense els 2/3 de majoria qualificada: per a convocar l’1-0 i empescar-se una «transitorietat jurídica». L’1-0, poso la mà al foc, que es demostrà que els Mossos estaven intervinguts pel Govern antiestatutari: van torejar el mandat judicial del TSJC i, en comptes de precintar urnes i obligar a fer cues reivindicatives degudament filmades, perquè el món ens mira, van donar totes les facilitats de votació; per contrast, una maldestre/esgarrifosa dissuasió selectiva de les forces a les ordres del PP van encendre un foc pel qual, espero, Rajoy es cremi, quan correspongui electoralment.

La intervenció descarada pro procés dels mmcc de la Generalitat –«la nostra» en ironia de Duran i Lleida– restà reblada amb els nomenaments dels grans caps actuals: a la ràdio, el soci de Puigdemont; a TV3, la trajectòria mercenària/cortesana més indiscutible (Avui, Barça TV amb Laporta). Teníem, per tant, l’autonomia abolida i seguretat i mmcc al servei del procés. Un redreçament va escaure’s, en un miratge d’unes hores, en què el President de la Generalitat, aplicant l’art. 66 de l’Estatut de 2006, convocava eleccions anticipades. Però, tràgicament, en lloc de l’estabilització des del mateix executiu del nostre autogovern... El mateix dijous 26 d’octubre decidia que l’endemà, en seu del Parlament, es votarien – ells solets– la DUI. Aquell mateix 48,7% i sense els 2/3 d’escons... I, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era que si et toca la independència judicial, Lamela vas incondicional a la garjola, si no has marxat covardament a Brussel·les. La doble covardia de Puigdemont: en no aplicar l’art.66 de l’Estatut exercint la potestat sobirana estatutària d’eleccions el 20-D; en burlar la mateixa escorta, a Sant Julià de Ramis, per seguir amb les «fugides cap endavant» incessants...

La rèplica constitucional a l’autonomia abolida (6 i 7 de setembre), a la seguretat sectària (1-0), a la barrabassada de la DUI (27 d’octubre), arribava des del Senat aquella mateixa tarda tan densa – la intervenció estatal de la Generalitat– i que, de nit, culminava amb la primera paradoxa: Rajoy ens convoca a votar el 21-D, per elegir un nou Parlament. Restaura, dins la intervenció, el dret a decidir en eleccions pluripartidistes, segons els canons de les democràcies políticament liberals –que se sàpiga, la dèria del referèndum d’autodeterminació en dret internacional pertoca a les colònies o a les minories nacionals oprimides. Encara més paradoxalment, el bloc independentista es desfà, en el doble sentit, per a presentar-s’hi: la CUP mantenint la unilateralitat, Junqueres i Puigdemont disputant-se el que fou espai de cap el 40% de Junts pel Sí el 25-S. En la llista del fugitiu de Brussel·les, com a candidats a les eleccions convocades per Rajoy, recomptem tota la fira de les vanitats de l’«establiment/societat civil» nostrat...

Tercera paradoxa: mentre que Codorniu havia marxat a la Rioja, dins el seguici dels dos milers d’empreses que han canviat de seu (el 85% de les catalanes cotitzades a borsa i les que aporten el terç del PIB, doncs mercès a l’«estabilitat del 155», amb l’albir d’eleccions, Freixenet resta a Sant Sadurní de Noia (40% de la DO Cava; 1.400 treballadors) I la paradoxa més transcendental, la quarta: ¿ens podem imaginar quin seria el neguit, la incertesa de les nòmines, dels proveïdors als serveis públics directes o concertats sense la determinació de Montoro, des del 18 d’octubre, de crear un compte de pagaments al Banc d’Espanya?

Des de la Intervenció de la Generalitat, arriben els manaments a la General de l’Estat i així flueixen el finançament que amb la fictícia «Hisenda de la transitorietat jurídic» fora un desori descriptible. Això és així! La intervenció del 155 s’ha d’acabar una vegada, votem, constituïm el nou Parlament, quan el nou ventall polític dels nous 135 escons votin el nou President. Foc nou perquè s’apagui el cercle infernal d’il·legalitats que obliguen a processar judicialment el procés... A més de les paradoxes benefactores, la intervenció haurà estat curta i tova: perquè per pruïja exprés socialista els mmcc segueixen el seu «full de ruta», amb algun retoc en les denominacions massa descarades, com la de «Govern a l’exili». En aquesta recapitulació, d’un jubilat de 34 cursos d’ensenyament de la Generalitat, d’un d’aquells mobilitzats –quan sí que estàvem a la diana permanentment repressora dels «grisos»– per la «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia» del 1976... vull que predomini una seqüència: aquella en què, amb un desenllaç del tot diferent, tant i tant ens hauríem pogut estalviar: evidentment, al Parlament, la seu de la nostra sobirania parcial, interdependent com a catalans – dins Espanya i la UE; evidentment, la transcendental vigília, el dijous 26 d’octubre: Miquel Iceta, mirant els ulls de Puigdemont, amb un to de responsabilitat patriòtica més que preocupada, el convida a anar plegats al Senat, per aturar el 155... Actitud conciliatòria, de ponts de diàlegs, expressió dels valors del catalanisme plural, social, inclusiva, federal que mereix la seva electoral recompensa. Recordem, el PSC dèiem: «Ni DUI, ni 155: eleccions»...