Diari Més

Tribuna

I si passem pàgina?

Diputada del PSC per Tarragona

Creado:

Actualizado:

Llegeixo que un cop més a l’Ajuntament de Tarragona es tornarà a debatre sobre la situació política a Catalunya. És lògic perquè vivim temps convulsos i allò que és al carrer s’acaba traslladant a les institucions, encara que no sempre passa. De manera que ja tornarem a tenir als grups de l’oposició protestant i suposo que el govern municipal es defensarà també protestant pel comportament dels grups que han dut a terme el fins ara anomenat «procés». Si goso posar-m’hi, és perquè les dones i homes del Camp de Tarragona ens sentim també una mica o molt nostra la ciutat que dóna nom a la regió i perquè hi tinc vincles afectius de molts tipus. Doncs bé, amb tot el respecte als grups de l’oposició, no sé si és moment de treure pit i insistir gaire en els mateixos termes d’aquests dos anys.

Crec que en aquesta setmana de la marxa enrere independentista en què proliferen les frases d’autocondemna, valdria la pena reflexionar sobre cadascuna d’elles. I ho dic sense afany de polèmica, amb tota cordialitat. Tardà ( ERC): «Si Catalunya no es independiente es porque no hay una mayoria que la quiera». Sergi Sabrià (ERC) «el país i el Govern no estaven preparats». El propi President Puigdemont al Diari belga Le Soir: «Hi ha altres solucions que no passen per la independència». O les lleugeres consideracions que hem conegut del secretari d’Hisenda Lluís Salvador sobre el tema. No poden al·legar ignorància. Dirigents dels seus partits ja havien advertit de la impossibilitat de la ruta o del procés. Antonio Baños, portaveu de la CUP, la mateixa nit de les eleccions va declarar sense embuts sobre el resultat de les eleccions que anomenaren plebiscitàries: «No s’ha guanyat el plebiscit així que no hi haurà independència unilateral». O el senyor Artur Mas que en moltes ocasions ja havia advertit (la darrera vegada en una entrevista el 20 de novembre de l’any passat a UA-1 Ràdio) que «per construir un estat propi l’independentisme encara haurà de convèncer més gent.»

És a dir, aquests reconeixements de falta de condicions van en dues direccions: la primera insisteix que la culpa és de l’Estat que no ha deixat que Catalunya assoleixi la independència.

Però l’interessant, des del meu punt de vista, és la segona autocrítica: no hi ha prou catalans i catalanes que la vulguin. Caram!! I com és que van aprovar una llei en contra de tots els informes de lletrats del Consell de Garanties Estatutàries, tots ells organismes ben catalans i amb persones expertes de primer nivell? I com és que aquesta llei diu que, si a la consulta de l’1 d’octubre hi havia un vot més afirmatiu, ja es podia proclamar la independència? Per primera vegada es reconeix que s’ha governat ignorant la majoria i imposant noves normes que no eren ni són volgudes per la majoria. De manera que tenen tot el dret a plantejar al ple municipal de l’Ajuntament de Tarragona tot allò que creguin convenient, només faltaria. Però no creuen que és més convenient i necessari passar pàgina i dedicar-se a reconstruir la convivència amb la majoria dels tarragonins i tarragonines? I si ens volen incloure a aquelles i aquells que ens sentim, d’alguna forma, tarragonins d’afecte, els ho agrairem. Hem de refer tota la comunitat nacional de Catalunya, les nostres institucions, les nostres lleis que es va començar a carregar el PP amb l’Estatut el 2006. Allò va ser gros, però ara des de Catalunya s’ha intentat imposar una nova legalitat que ja hem vist on ens ha portat. Mirem quin present i quin futur volem per la nostra gent. Ningú ha de renunciar a les seves idees i als seus somnis, són ben legítims.

Però, o en aquest país es torna a governar des de la legalitat i sense imposicions, ni unilateralismes, o no ens sortirem.

O tornem a instal·lar el respecte entre nosaltres o serà impossible el catalanisme de progrés que ha tirat endavant Catalunya quan, s’ha reconegut divers i cap de les seves branques s’ha volgut imposar. És tanta la feina que tenim, també al Camp de Tarragona, que continuar instal·lats en l’acusació permanent i en la mirada curta, no ens portarà enlloc. I, si m’ho permeteu, no fa per nosaltres.

tracking