David López: «El 15% dels espanyols han provat la cocaïna. És l’índex més alt del món i ningú en parla»

El periodista David López analitza què hi ha darrere del consum de la cocaïna a Espanya en l’assaig ‘¿Una rayita?’ (Anagrama). Un llibre punyent, que assenyala les hipocresies socials i els errors polítics respecte aquesta droga. Per què el consum està normalitzat?

«Hi ha diversos factors. D’una banda, el preu de la cocaïna s’ha mantingut estable durant 40 anys, des que va començar a entrar a Europa. Amb la pèrdua de poder adquisitiu relativa que això implica, ara és accessible a molta més gent. De l’altra, la cocaïna sempre ha tingut una imatge aspiracional, vinculada al cine, als artistes, al luxe. Tot el contrari de la heroïna, que s’associava al ‘yonqui’, a la mort, a les epidèmies. Espanya va viure una crisi de salut pública amb la heroïna. La cocaïna mai ha tingut de manera tan visible. Això ha fet que molta gent la percebi com una droga menys perillosa».

A l’assaig ho relaciona amb el model de societat actual també.

«Sí. Crec que la cocaïna s’ha convertit en un producte de consum més dins d’una societat d’hiperconsum. Com anar a una cata de vins, a un restaurant nou, en busca d’experiències cada vegada més fortes i novedoses. Però a més, la cocaïna és la droga més narcisista i egocèntrica que existeix: te’n fiques una ratlla i et creus el rei del món i et poses a parlar sense parar. Respon perfectament al ritme accelerat i a l’ego inflat de la societat en què vivim. En aquest sentit, no és només un símptoma, sinó gairebé el símbol de la nostra època».

Per què creu que hi ha tan poc debat públic sobre el consum?

«És una de les coses que més em va sorprendre. Des d’aquelles campanyes dels noranta, a Espanya no s’ha tornat a fer cap campanya pública sobre la cocaïna, malgrat que el consum no ha parat de créixer. El debat polític es limita al narcotràfic i a la resposta recurrent que tot és culpa que Espanya és porta d’entrada. Però això no explica la demanda. Quan vaig escriure el llibre, el 12% dels espanyols havia provat la cocaïna alguna vegada en la vida. Ara ja és el 14 o 15%. És l’índex més alt del món. I ningú en parla».

En aquest sentit, critiques les campanyes ‘no a les drogues’. Com haurien de ser?

CONSUM«La cocaïna respon perfectament al ritme accelerat de la societat».

«Les campanyes del ‘no rotund’, del ‘una ratlla et mata’, fracassen perquè en el moment que algú es fica una ratlla i no li passa res, aquella campanya perd tota credibilitat. El que caldria fer és educar: explicar de què és feta la cocaïna, quins riscos comporta, com minimitzar-los si algú decideix consumir. I també conscienciar del que implica el consum: ser còmplice de xarxes criminals internacionals que devasten Amèrica Llatina. Fem molt de consum sostenible, comprem roba de segona mà per no alimentar la fast fashion, però quan arriba la cocaïna a la festa, tot això desapareix.».

Al llibre parles del cas de Tarragona, on les dades de consum van ser les més altes de l’Estat durant dos anys consecutius. Què et va sorprendre?

«Em va sorprendre en dos sentits. Primer, que el cas no generés més ressò mediàtic. Comparat amb el cas de Miranda de Ebro el 2007, que va omplir totes les televisions. (Un estudi a nivell mundial la va situar com la localitat amb més consum de cocaïna. L’Ajuntament va exposar que les dades no podien ser reals i els autors de l’estudi van rectificar). El cas de Tarragona va quedar en un titular anecdòtic. Segon, que des del propi ajuntament no s’hagués fet cap anàlisi en profunditat. Quan surts dos anys seguits amb les dades més altes de l’Estat, el mínim és posar-te a investigar per quines raons pot ser».

Si res no canvia, com veus el futur?

«Les perspectives no són bones. Fa quaranta anys es produïen 125 tones de cocaïna al món, en l’auge de Pablo Escobar. Ara la producció mundial supera les 3.000 tones, que és un rècord històric. A Espanya entren quantitats com mai: l’any passat s’incautaren 13 tones en una sola operació. El consum, que havia baixat amb la recessió del 2008, ja ha tornat als màxims. Si no hi ha debat públic, si no es fan campanyes d’educació, si no es parla del tema ni políticament ni socialment, els números seguiran pujant».

Al llibre planteja la legalització. Podria ser una solució?

«Crec que requeriria un consens internacional que ara mateix sembla impossible. Un país sol no pot legalitzar la cocaïna sense conseqüències enormes. Imagina’t Espanya legalitzant-la: es convertiria en un narcoturisme sense precedents. El que sí que pot fer cada país és canviar el model de campanyes».