R. Gámez-Serrano: «Callar pot ser pitjor que matar, perquè fa que el problema no s’acabi»

El detonant de la història és real, i te l’explica una veïna.

«Sí, em va explicar que l’estaven assetjant. Uns veïns li deixaven coses a la bústia, a la catifa, etcètera. Havia trucat a la policia i havia anat als Mossos a denunciar-ho, però li deien que no tenia proves: com podia demostrar que no ho havia fet ella mateixa? Aquella història em va quedar al cap».

I la vas lligar amb una altra cosa que et rondava.

«Exacte. Feia temps que volia parlar del paper de l’Església. Em vaig imaginar una noia que vivia sola i que patia aquest assetjament, i ho vaig començar a trenar per veure de quina manera un cas concret es podia elevar fins a un tema més universal, com és el de l’Església».

La novel·la combina misteri i crítica social. Què et va interessar més explorar: el crim o el conflicte humà?

«La denúncia social, sempre. Em ve per formació, soc educadora social i sempre m’ha interessat molt aquesta mirada: a tots els meus llibres hi ha aquest element».

L’Església era un tema pendent?

«Sí. Tinc una llibreta on m’apunto idees, i l’Església sempre hi era. Em sembla important parlar-ne. Tot i que vivim en el segon gran període de secularització, l’Església continua influint molt en la política i en qüestions socials que ens afecten a tots, com la migració. A més, encara apareixen casos d’abusos… Sembla que això no evoluciona. També m’interessava explorar temes com el celibat, que no és un dogma de fe i, per tant, es podria abolir, però hi ha interessos que ho impedeixen».

Situes tots aquests elements en un poble petit durant la Setmana Santa. Per què et funcionava aquest context? 

«La Setmana Santa és molt negra: explica la tortura i la mort d’una persona. És difícil trobar res més fosc que això! Quan estava fent l’estructura em vaig adonar que tenia tretze capítols —a més del prefaci i l’epíleg— i que coincidien amb les estacions del viacrucis. Llavors vaig pensar que els protagonistes també passen un viacrucis, i em va semblar una manera molt interessant de conjugar forma i fons: els capítols com a estacions i el contingut parlant del costat més fosc de l’Església».

PASSAR COMPTES«La venjança és el resultat de deixar-se portar per una pulsió profunda»

Hi ha una monja que acaba patint molt.

«La història també tracta del corporativisme i de com, de vegades, per protegir la institució, s’amaguen coses que potser no tornarien a passar si sortissin a la llum».

En comunitats petites mantenir el silenci pot contribuir a perpetuar el mal.

«Exacte. Hi ha formes explícites de venjança —no necessàriament matar, pot ser fer mal amb calúmnies—, però també hi ha el silenci, que permet que certs actes delictius continuïn. I el silenci és molt perillós; de vegades callar pot ser pitjor que matar, perquè llavors el problema no s’acaba mai».

Els personatges de la teva novel·la semblen atrapats entre tres opcions: parlar, venjar-se o callar. Què et resultava més interessant per a la narració?

«Quan apareix la venjança és perquè es repeteixen patrons: faig mal perquè me n’han fet. Però el que més m’interessava era el silenci. La novel·la negra vol posar el dit a la nafra, i en aquest cas il·luminar els punts foscos de la institució. Però el llibre no és un pamflet. I tampoc és una novel·la que doni respostes, més aviat planteja preguntes».

En l’àmbit personal, aquesta novel·la t’ha fet pensar sobre la venjança? Fins a quin punt consideres que pot estar justificada davant d’una injustícia o un abús?

«Ja sé que diuen que la venjança és un plat que serveix fred, però jo penso que en realitat és el resultat de deixar-se portar per una pulsió profunda. Quan no has pogut pair el dolor, intentes expiar-lo inflingint un mal, ja sigui igual o diferent del que t’han fet. No venjar-se és la manera més madura de matar els propis dimonis, però aconseguir-ho és molt difícil. Cal haver fet un treball interior. Al final, la venjança acaba sent la derrota davant la pulsió».