La unitat dels Mossos que busca desapareguts des de Tarragona: «Les primeres hores són vitals»

A Catalunya, cada any es denuncien aproximadament entre 4.000 i 5.000 desaparicions. Això suposa una mitjana d’unes 10 denúncies al dia. Segons explica Miquel, un dels investigadors de la Unitat d’investigació dels Mossos d’Esquadra de la comissaria de Campclar, les primeres hores són vitals per trobar a la persona i qualsevol informació és molt valuosa. 

A més, recorda que no cal esperar que passin 24 hores per denunciar la desaparició d’una persona. El Miquel és un dels nou investigadors que assumeixen els casos que comprometen la integritat física de les persones com poden ser robatoris amb força a domicilis o establiments, agressions sexuals o desaparicions.

Segons explica el caporal, que lidera un equip de vuit persones a Tarragona ciutat, les desaparicions poden arribar per dues vies: o bé per una trucada al 112 o amb una denúncia presencial a les comissaries. Els companys de la comissaria són els encarregats de recollir tota la informació sobre el desaparegut i difondre-la a tots els cossos policials a escala nacional i europea. 

«En la denúncia és fonamental obtenir totes les dades possibles: si pateix alguna malaltia, si ha deixat alguna nota de comiat, si porta mòbil, si ha agafat diners, si porta targetes, com anava vestit, les rutines i la zona per on es mou habitualment», assegura Miquel, qui afegeix que «es fa difusió de la desaparició des del minut 0».

Avaluació del grau de risc

El cap de torn de la Unitat de Seguretat Ciutadana (USC) és l’encarregat d’assumir la recerca en les primeres hores de desaparició. És també l’encarregat de valorar si el cas és d’alt risc o no, com seria el cas d’una persona d’edat avançada amb una malaltia de deteriorament cognitiu. I també té la capacitat d’activar tots els recursos necessaris, ja sigui helicòpter, unitat canina o mitjans aquàtics.

Si la recerca no obté resultats i s’han esgotat les vies més bàsiques, el cap de torn és el que decideix si el cas ja l’ha d’assumir la Unitat d’Investigació. Des d’aquesta unitat «es fan gestions com intentar geolocalitzar el mòbil del desaparegut, comprovem si ha fet ús de les targetes bancàries, parlem amb l’entorn familiar per ampliar la informació inicial, fem les possibles rutes de la persona desapareguda preguntant porta a porta o, inclús, demanem les imatges de les càmeres de seguretat de la zona per on es mou», explica el caporal.

També s’intenta descartar que hi hagi cap signe de violència o que se l’hagi emportat algú per la força. Si això passés, el cas passa a mans de la Unitat Central de Desapareguts de la policia autonòmica. «La nostra unitat és el filtre per veure si és una desaparició ‘normal’ o hi ha alguna cosa més», confessa Miquel. A més a més, tots els passos que es fan es comuniquen al jutjat.

Tipus de casos

Segons explica el caporal, els casos que reben són molt variats i cada un és únic. Les desaparicions poden ser voluntàries; involuntàries (accident o deteriorament cognitiu); i les que no tenen causa aparent.

Entre les voluntàries hi ha les que afecten menors que marxen perquè s’han enfadat amb els pares o que se’n van del centre on conviuen. Aquests casos des de la policia catalana es consideren més un escapoliment que no pas una desaparició perquè solen aparèixer al cap de poques hores o als pocs dies. També s’inclouen els casos de persones que decideixen marxar perquè volen refer la seva vida. «Nosaltres fins que no tenim la certesa que la persona està viva, no la traiem de les bases de dades de desapareguts», comenta el caporal.

Dins de les involuntàries hi ha les persones que han pogut patir un accident o les que afecten a gent gran que pateixen alguna malaltia com pot ser l’Alzheimer i es desorienten. Finalment, hi ha les persones que desapareixen sense causa aparent, on es desconeix el perquè de l’absència. Són aquestes últimes les que requereixen una investigació més exhaustiva, on intervenen el Miquel i els seus companys.

De tots els casos que reben, «els que més ens preocupen a nosaltres, habitualment, són les persones grans». Aquests «se solen resoldre totes en unes 24 o 48 hores com a màxim, ja que es posen molts mitjans per l’alt grau de risc», assegura el Miquel. Només en casos molt concrets i de risc, és quan es fa difusió de la fotografia a través del compte de Mossos per agilitzar la cerca i apel·lar a l’ajuda de la ciutadania. A la comissaria de Campclar, la xifra de desapareguts de gent gran es troba entre 10-15 a l’any, explica el Miquel.

Contacte constant amb la família

Des del primer moment en què una denúncia arriba a la policia autonòmica, els agents mantenen el contacte constant amb la família del desaparegut, «ja que ells també solen fer una recerca paral·lela» a la nostra, afirma el caporal.

Els Mossos d’Esquadra també disposen des del 2014 de l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes, que ofereix un seguiment individualitzat de cada cas. Segons explica Laura Villanueva, cap de l’Oficina, «l’objectiu és acompanyar i donar suport a la família en tot el procés de la desaparició». 

El servei es gestiona des de Sabadell, tot i que cobreix tota Catalunya, i es pot contactar a través del telèfon 937 137 137 (de dilluns a divendres de les 09 h a les 14 h) o a través de l’adreça persones.desaparegudes@mossos.cat. Es tracta d’un servei pioner a Espanya, ja que la resta de cossos policials no el tenen i la seva feina la cobreixen les associacions de desapareguts.

La seva funció és ser el pont entre els investigadors i la família proporcionant informació constant del que fa la unitat d’investigació i els avenços, i ajudar a mitigar l’impacte psicològic de la incertesa. Normalment, «fem molta contenció emocional, que és el que necessiten les famílies en aquests moments tan durs», explica Laura, qui afegeix que «molts cops fem visible la feina invisible dels investigadors». 

També assessoren la família de si és pertinent fer difusió o no. «Cal tenir en compte que fer difusió d’una fotografia d’una persona major d’edat pot comportar estar cometent una il·legalitat, ja que s’està atemptant contra el dret a la intimitat» de la persona i també pot comportar judicis de valor a llarg termini per aquesta, en cas que la persona sigui localitzada, argumenta Villanueva.

El primer contacte amb la família és telefònic i passa a ser presencial quan hi ha un dispositiu de cerca actiu. A mesura que avança el cas i si no hi ha resultats positius, es pacta amb les famílies el seguiment posterior, sigui per telèfon o presencial i la periodicitat. La finalitat última del servei és que les famílies no se sentin soles en aquest procés, que en el pitjor dels casos pot allargar-se durant anys. De fet, «seguim en contacte amb algunes famílies que fa 12 anys que busquen al seu familiar», confessa Laura.

Casos de llarga durada

Quan la recerca s’allarga dies i la investigació ha arribat a un punt en el qual ja no es pot estirar el fil, la Unitat d’Investigació passa a una segona fase i es demanen mostres d’ADN a la família, les quals es posen en una base de dades que és nacional i es comparen amb totes les persones que van apareixent sense vida i no estan identificades. «La recerca acaba quan apareix la persona però, si no apareix, l’ordre de cerca continua sempre» tant en l’àmbit nacional com dins l’espai Schengen, afirma Miquel.

«Molts cops quan no apareix en els primers dies és perquè la persona ha canviat de ruta o ha anat cap a una altra zona on no anava habitualment», afirma el caporal. Cal tenir en compte que el patiment de les famílies continua fins que no es troba al seu familiar. Per això, «per la família és molt tranquil·litzador trobar a la seva persona estimada, encara que sigui sense vida», finalitza el caporal Miquel.