David Uclés: «No penso en la posteritat, tots acabarem sota terra i ningú ens recordarà»

La teva novel·la té com a escenari Barcelona. Què té la ciutat que la fa tan poderosa des del punt de vista literari?

«Tota escriptura neix de lectures prèvies. Els escriptors sempre dialoguem amb altres autors, i ens diferenciem d’ells o continuem la seva tradició. Que una ciutat hagi estat llar i refugi de tants escriptors també influeix: alguna cosa d’aquesta tradició s’impregna en qui hi escriu».

També va ser llar i refugi per a tu. Com va ser la teva estada?

«Va ser una experiència molt bonica. Jo gairebé no coneixia la ciutat, només hi havia estat un dia. Hi vaig anar amb una beca que cobria dos mesos, però finalment m’hi vaig quedar mig any, perquè vaig adonar-me que necessitava més temps per conèixer-la bé. Cada dia explorava alguna cosa nova: un barri, un parc, un museu. Vaig tastar la gastronomia catalana, vaig passar temps amb amics catalans… A poc a poc la ciutat va començar a resultar-me familiar, fins al punt de sentir-la gairebé com casa meva».

Vas descobrir la ciutat, però també escriptors catalans.

«Sí, abans de venir jo coneixia molt pocs autors catalans: no havia llegit Rodoreda, Pla, Espriu, Montserrat Roig o Verdaguer. En el cas de Rodoreda, s’ha convertit en el meu escriptor preferit (ara he escrit el pròleg i he dibuixat la coberta de la traducció de La mort i la primavera de Club Editor). Josep Maria Miró va ser un dels primers que em va recomanar llegir-la. Vaig començar per La plaça del Diamant, que em va agradar, però no em va fascinar. Després vaig llegir Mirall trencat i ja em va fascinar una mica, però després, La mort i la primavera, ja em va captivar completament».

La vas llegir en català?

«La mort i la primavera la vaig començar en català per curiositat, tot i que ja existia la traducció al castellà. Altres obres, com Solitud, sí que les vaig haver de llegir en català. Em moria [riu], però volia fer-ho així».

A la novel·la, em crida l’atenció i m’agrada l’audàcia de les protagonistes femenines. Era una cosa intencionada?

«No ho va ser al principi. La novel·la va néixer a partir d’un relat curt que vaig escriure el 2021 per presentar-me a la beca Montserrat Roig. En aquell relat hi apareixia Simone Weil prenent un anís, quan se’n va la llum a la ciutat i es troba amb Picasso, que li diu que es morirà. A partir d’aquí vaig començar a ampliar la història i vaig anar incorporant figures reals».

Hi ha tres dones, però, que sobresurten.

«Quan vaig acabar la novel·la em vaig adonar que tres peces fonamentals eren dones: Rodoreda, Roig i Laforet. Llavors sí que vaig decidir posar-hi més èmfasi, però no havia estat premeditat. També hi ha una responsabilitat personal: com a feminista intento posar el focus en autores el treball de les quals ha estat silenciat o marginat. Però sempre prima l’obra. Si una obra em fascina, la incloc independentment de qui l’hagi escrita».

També m’ha agradat molt l’ús de notes manuscrites.

«Va començar gairebé com un joc narratiu. Primer vaig incloure una nota manuscrita de Carmen Laforet, i després em vaig adonar que hi havia altres textos que podien aparèixer així: cartes, missatges, documents. I vaig decidir, a més, imitar la grafia real de cada autor. I m’agrada que el lector hagi de desxifrar una lletra que de vegades és difícil de llegir».

A la novel·la escrius: “De què serveix la posteritat si no queden homes per veure-la?”. Què n’esperes tu de la posteritat?

«No hi penso, soc bastant existencialista. Amb el temps tots acabarem sota terra i ningú es recordarà de nosaltres. La història a llarg termini no existeix. El que m’importa és la gent que tinc al voltant ara. Per a mi viure consisteix a permetre que els altres puguin preguntar-se què hi fan aquí. Intento contribuir perquè les persones visquin amb llibertat, amb drets, en una societat on puguin fer-se aquestes preguntes».

Molts personatges de la novel·la poden preguntar com i quan es van morir. Tu la faries aquesta pregunta?

«I tant, m’interessa molt. Si em diguessin que és demà, aprofitaria el dia que em quedés. I si fos d’aquí a trenta anys, viuria sense por: faria surf, parapent…».