Agnès Marquès: «Hi ha coses de la vida que no haurien de ser de consum global»

El punt de partida de la novel·la és un fet real que es fa viral. En quin moment veus que pot convertir-se en novel·la?

«Quan vaig llegir l’article i, sobretot, els comentaris a les xarxes. La història és la d’una dona d’un poblet de Texas que decideix escarnir públicament el seu marit després de saber que espera un fill amb una altra. Publica un anunci felicitant-los pel nadó i signa com “la dona d’aquell home”. A les xarxes, tothom la celebrava com una heroïna. Jo, en canvi, pensava: Ella també s’està posant al centre de l’escarni. Podria haver optat per una venjança més discreta, però el dolor era tan gran que li era igual exposar-se. Aquí és on vaig veure la complexitat humana en estat pur».

Escriure sobre vides alienes reals és una gran responsabilitat. Quins límits et vas posar per transformar aquesta història en ficció?

«Vaig canviar noms i circumstàncies i em vaig acollir a totes les garanties que permet la ficció. S’ha d’entendre que és una novel·la. Però el que m’interessava no era explicar la vida real d’aquestes tres persones, sinó reflexionar sobre com els articles virals i pescaclics redueixen la complexitat de les vides. És impossible explicar una vida en un article que es consumeix en dos minuts sense convertir-la en caricatura».

La literatura ens permet ser més honestos que el periodisme a l’hora d’explicar una veritat humana?

«El periodisme té uns mètodes rígids que hem de preservar i defensar. Necessita proves i verificacions. La ficció, en canvi, et permet imaginar, suposar, especular. Pots explorar la veritat humana des d’un altre lloc. No es tracta de substituir el periodisme, sinó d’utilitzar un altre llenguatge per aprofundir en allò que no sempre es pot demostrar, però que forma part de la condició humana».

Ets dels escriptors que defensen que la millor literatura és la que beu de la realitat?

«Sí, inevitablement. De la realitat i de la condició humana. És impossible escriure sense prendre partit. Pots inventar mons imaginaris, però sempre ho faràs des de la teva experiència vital. La imaginació sense vida viscuda és limitada».

Quin tipus de periodista ets? Hi ha preguntes que decideixes no fer?

«Sí. Encara que de vegades saps que la pregunta que no fas és la que et donaria el titular. Si estàs fiscalitzant algú amb responsabilitat pública, has de fer-la. Però quan tens davant una persona que s’està obrint i et dona confiança, t’hi apropes d’una altra manera. A la novel·la, la protagonista es planteja si el més ètic és no preguntar o no publicar. I jo crec que aquesta és una pregunta fonamental».

En un món amb una petjada digital pràcticament inesborrable, hauríem de tenir dret a l’oblit.

«Sí. Hi ha coses de la vida privada que no haurien de convertir-se en material de consum global. En el cas real que inspira la novel·la, la criatura que esperaven aleshores avui ja té dotze anys. Si un dia busca els noms dels seus pares a internet, trobarà centenars d’articles en llengües que potser ni entén. Quin sentit té això, si tot responia a una tafaneria? El dret a l’oblit és una qüestió fonamental».

Què consideres fonamental per als futurs periodistes, més enllà de la tècnica periodística?

«La pregunta moral. Abans de publicar, d’escriure o de formular una pregunta, cal preguntar-se: jo, amb això, què hauria de fer? No només què puc fer legalment, sinó què és millor fer. És la diferència entre la llibertat negativa i la positiva que descrivia Isaiah Berlin. Aquesta reflexió ètica és imprescindible en el periodisme».

Amb el premi, la novel·la es traduirà i tindrà més ressò. Contribuiràs a amplificar la història.

«Quan publiques, saps que la història s’amplificarà. I si guanyes un premi, encara més. Els protagonistes saben que he escrit la novel·la i que ha estat premiada. Viuen en una comunitat molt petita, molt marcada per la religió, però estaven orgullosos de formar part, d’alguna manera, d’un material literari».

Els la faràs arribar?

«Sí, la meva idea és fer-la arribar a persones del seu entorn, traduïda, perquè la puguin llegir i gaudir».