Tarragona enterra la gresca entre plors i sàtira

Ahir Tarragona canviava els colors i les lluentors del Carnaval pel negre rigorós del dol. La ciutat plorava la mort de la Reina Carnestoltes i el seu Concubí, condemnats dilluns a cremar a la foguera. Així, les capes fosques substituïen les plomes, i la música festiva deixava pas als gemecs que durant tota la tarda se sentien des del pati de l’Antic Ajuntament. Allà, els Ninots restaven plantats, esperant el seu destí final. A l’exterior de l’edifici, els assistents feien cua enganxats a la paret.

«Hora i mitja de demora a la ‘Serpiente Empalmada’. Algú té el Passi Express?», exclamava l’acomodador, que fins i tot mesurava a alguns dels espectadors a l’entrada. Clar estava que la Colla La Bóta, organitzadors de l’acte, encara no estava disposada a deixar anar la censurada temàtica de Mort Aventura, recurrent durant totes les funcions de la festa. De fet, els assistents eren rebuts a la sala de vetlles amb un discurs que evocava les veus enregistrades que s’escolten mentre els operaris asseguren els visitants a les atraccions.

«Es permet fer vídeos torçats i borrosos que mai sortiran de la teva galeria. No es permet menjar ni beure: si nosaltres no podem, vosaltres tampoc», advertia. Un cop situats, el públic rebia un cop de realitat. «Se us ha acabat la gresca. Demà tots amb la creueta al front i a confessar-vos», etzibava el bisbot. 

Tot seguit, el clergue dedicava una paraula als difunts, que escoltaven l’oració fúnebre des dels seus fèretres. «Senyor, posem a les vostres mans la nostra germana Carnestoltes, que acaba de deixar-nos. Perdoneu-li les seves faltes i acull-la en el teu paradís per a gaudir la vida eterna», recitava. Una de les ploraneres el corregia. «A l’infern també s’hi està molt bé!», apuntava. «I no fa vent!», afegia el religiós.

El judici encara ressonava en la memòria dels presents, i dos executius d’un cert parc d’atraccions rememoraven els seus greuges. «Recordes aquests dos cabrons que ens van 'xivar' la temàtica d’aquests fills de puta?», preguntava un. No eren allà per donar el condol, sinó per reclamar els diners que Ses Majestats els devien. 

Tot seguit intervenia la proxeneta de la Reina, que plorava la seva mort per motius qüestionables. «La meva millor prostituta, ella ho il·luminava tot! Que bé s’obria de cames!», clamava desconsolada, ofenent a una altra de les seves noies que l’acompanyava.

També feien acte de presència la seva dona i els seus dos fills. «M’ha deixat sola amb una filla! Pel camí m’he trobat a un altre», anunciava. El jutge trobava una clara solució. «Queda clar que vostè no pot amb tots dos. Emporti-se-la a ella, i a ell qui se'l queda?», qüestionava el magistrat. 

«A nosaltres ens anirà molt bé!», s’oferia ràpidament el bisbot. Finalment, la cerimònia es tancava amb un recordatori de la sentència: «Ja s’ha acabat la festa, els cremarem aquesta nit». I així, hores després, a la plaça de la Font, es complia el que s’havia decretat.