«La mutilació és una pràctica molt dolorosa, sovint feta sense anestèsia ni les eines adequades»

Durant el 2025 els Mossos van atendre sis menors que podrien haver estat víctimes de la mutilació genital femenina i dues noies que ja l’havien patit abans d’arribar al país, dades que demostren que aquesta pràctica no és aliena a Catalunya. 

Divendres passat, l’Associació de Dones Africanes de Tarragona commemorava el Dia Internacional de la Tolerància Zero contra la Mutilació Genital Femenina amb una conferència internacional amb diverses organitzacions catalanes i africanes.

L’entitat, però, dedica tot l’any a la divulgació i l’acompanyament de víctimes. «Sensibilitzem molt sobre les conseqüències que té, tant sobre la salut corporal com sobre la salut mental», explica la seva presidenta, la Mariama Thioube. 

Unes conseqüències que, segons remarca, van molt més enllà del moment en què es produeix la mutilació. Així ho expliquen en diverses xerrades i trobades al seu local, on parlen obertament d’aquesta pràctica i del seu impacte.

«Molta gent encara no sap realment què implica, o pensen que té a veure amb la religió, i això és totalment fals. Cap religió autoritza això. Es tracta d’una qüestió cultural», assegura la presidenta. 

Més enllà de la sensibilització, l’associació ofereix un acompanyament clau a víctimes i menors en risc. «Moltes encara no parlen castellà i necessiten traduccions per a tràmits mèdics o legals. També donem suport a altres entitats que es dediquen a l’assessorament en aquests àmbits», indica.

Malauradament, el tema encara és tabú, i moltes afectades no s’animen a compartir les seves experiències. «Tenen vergonya. Hi ha diverses dones mutilades dins l’entitat, però ni elles mateixes saben quines són les altres. Seria molt beneficiós trencar l’estigma, perquè parlar podria ajudar-les molt», afirma. 

Aquest silenci també afecta la salut mental, un aspecte sovint invisibilitzat. «En general, a l’Àfrica no se li dona molta importància, i això és un problema» assenyala Thioube. «Moltes noies estan traumatitzades. És una pràctica molt dolorosa, sovint feta sense anestèsia ni les eines adequades», apunta.

Així i tot, està normalitzada als seus països d’origen. «Si no estàs mutilada, et poden rebutjar. Et fan creure que estàs bruta, que no pots cuinar per als altres», diu. La presidenta recorda el cas d’una nena que va arribar a suplicar als seus pares que la mutilessin perquè era rebutjada per les altres nenes. «No volien jugar amb ella a l’escola», recorda. 

Quan aquestes dones arriben a Catalunya, el xoc és profund. «Aquí descobreixen que això és violència, que és il·legal, i això genera molta confusió. Allà fugien del rebuig i ara el tornen a témer», exposa.

A Catalunya existeixen protocols per protegir les menors en risc, especialment abans de viatges als països d’origen. «Els pares han de portar les nenes al metge abans de marxar i firmar un compromís, i després fer una altra revisió en tornar», explica la presidenta. 

Tot i això, considera que encara queda molt camí per recórrer. «Per aconseguir l'erradicació cal anar a l'arrel, allà on es fa, sensibilitzar la gent i mostrar les conseqüències reals», conclou.