Música
Revisitar Verdi per obrir portes a l’òpera
La producció del Gran Teatre del Liceu, en la qual ha col·laborat la Fundació Òpera Catalunya, va portar el darrer dissabte ‘La jove Aïda’ al Teatre Tarragona amb tecnologia i vocació divulgativa per encetar la gira arreu del país
Una ‘Aida’ contemporània i divulgativa va passar dissabte passat pel Teatre Tarragona pensada per nous espectadors.
Dissabte passat el Teatre Tarragona va acollir una nova funció de La jove Aïda, una reinterpretació de l’òpera de Verdi impulsada pel Gran Teatre del Liceu, amb la col·laboració de la Fundació Òpera Catalunya, amb l’objectiu explícit d’acostar el gènere operístic al públic infantil i juvenil. La proposta, concebuda com una òpera dins d’una altra òpera i vinculada a un projecte educatiu que ha implicat centenars d’alumnes, aposta per traduir els grans temes d’Aida a un llenguatge contemporani marcat per la realitat virtual, els videojocs i una estètica retrofuturista.
Ja abans de començar es feia evident aquest plantejament. A la sala sonava una versió digitalitzada de la dansa dels petits esclaus moros, de la partitura del mestre italià, mentre el públic —al voltant de dues-centes persones, en una sessió matinal força plena per al públic familiar— s’acomodava. Els set músics ocupaven l’escenari sense fossat, distribuïts als laterals, amb una gran pantalla al fons que seria present durant tota la funció. L’ensemble de l’Orquestra Simfònica del Vallès estava format per Andrea Beatrice Duca (violí), Joan Palet (violoncel), Marta Torres (flauta), Rubén Raimundo (clarinet), Jofre Baiget (trompa), Íñigo Dúcar (percussió) i Joan Espuny (piano).
La dramatúrgia situa l’Aina, una jove desenvolupadora, dins d’una realitat virtual creada per ella mateixa. Progressivament assumeix el paper d’Aida mentre intenta modificar el destí dels personatges de l’obra original, en un joc constant entre ficció i realitat que articula l’espectacle. Rosa Maria Abella va defensar el doble rol amb una veu agradable i expressiva, especialment en fragments, adaptats al català, com Celeste Aida —el qual canta Radamès en l’obra original— o Ritorna vincitor!. Al seu costat, Joan Garcia Gomà va construir un Ramon/Amonasro proper i sovint còmic, amb referències fins i tot sindicals, clarament pensat per connectar amb el públic jove. Arnau Torres va oferir un Radamès vocalment força solvent però escènicament una mica rígid, mentre que Yasmin Forastiero va resoldre amb seguretat el paper d’Amneris. Cal esmentar que els artistes vocals van cantar i parlar durant l’obra amb microfonia, deixant el dubte de com sonarien les seves veus sense la tecnologia rondant pel mig.
La música va combinar fragments fàcilment recognoscibles de Verdi —tot i si no en saben el nom o el compositor— amb adaptacions i textures electròniques. Sense la tradicional batuta dirigint, va ser sovint el teclat qui va articular el conjunt. L’enfoc no va ser el de la grandiloqüència a la qual arriba en alguns moments la partitura italiana, sinó el de buscar la proximitat amb l’espectador, especialment amb els arranjaments força accessibles i alguns passatges puntuals més dinàmics per fer notar —i acompanyar— la tensió a escena.
Visualment, la tecnologia va ser central. Projeccions digitals d’imaginari egipci, colors canviants en els espais dels músics, blocs escènics que funcionaven com escales o pantalles i una narrativa clarament inspirada en el videojoc van sostenir el relat. Un moment especialment eficaç va arribar quan Aida i Amneris van simular una lluita amb estètica de videojoc, a la Mortal Kombat, mentre cantaven la rivalitat amorosa. També va resultar enginyós el Radamès convertit en personatge no gaire jugable mentre l’Aina el convencia de no anar a la guerra.
Adaptació en català
El text, cantat en català i sovint rimat, va explicar l’argument amb claredat i llenguatge juvenil, amb referències a TikTok o al k-pop. Tot plegat reforçant el caràcter divulgatiu d’una producció que, sense renunciar al nucli dramàtic verdià —amor, honor, traïció i destí—, va buscar sobretot despertar la curiositat.
L’equip creatiu de la producció inclou Jordi Casanovas, Marian Márquez i OnionLab a la creació; Márquez també signa l’adaptació i composició musical; Casanovas assumeix direcció d’escena i dramatúrgia; OnionLab la direcció artística visual i el disseny escenogràfic digital; Dani Perpiñán la direcció musical; el vestuari és d’OnionLab amb TXU Studio i Joana Poulastrou, i la il·luminació de Laura Iturralde.
Cap al final, es va recuperar el to tràgic original amb el comiat dels amants i la mort compartida, abans que l’Aina tornés a la realitat amb un discurs sobre les emocions i la ficció. Els cantants van baixar pels passadissos per apropar, encara més, l’espectacle al públic.
Els aplaudiments, amb bravos efusius, van confirmar una recepció càlida. Sense substituir l’experiència operística tradicional, La jove Aïda va mostrar la voluntat d’acostar el gènere al públic jove amb llenguatge contemporani, en una proposta globalment molt ben resolta. I, per tornar a l’original, sempre val la pena escoltar les Aida de Solti (1961, Price-Vickers) i Muti (1974, Caballé-Domingo), dues referències eternes.