El Carnaval de Tarragona, tradició heretada: tres generacions al capdavant d'Aerodance

Queden pocs dies perquè la ciutat s’ompli de colors, coreografies i música, però els seus protagonistes saben que el Carnaval no només es viu al carrer, sinó també dins de casa. Taules plenes de teles, barrets, motxilles, lluentons i molta silicona, aquests són els primers records dels tarragonins que han heretat la festa com a tradició familiar. 

La Míriam Coello, directora d’Aerodance, n’és un exemple. Fa 23 anys que lidera l’agrupació, però aquest, assegura, serà sense dubte el més especial. I és que aquest diumenge, quan la Disfressa d’Or enceti les celebracions de Carnaval, serà la seva neboda qui pugi a l’escenari en representació de la comparsa. Es tracta de la tercera generació en interpretar aquest rol.

Coello ho va fer per primera vegada el 2004, any en què Areodance es va proclamar guanyadora tant del certamen com de la Rua de l’Artesania. Un any després la seva mare, la Carmen Segura, s’incorporava oficialment a la comparsa, tot i que ja sumava anys d’experiència amb altres agrupacions.

«Va deixar de sortir a la rua l’any 2013, però sempre s’ha mantingut vinculada, cosint i ajudant en tot el que pot», explica la directora. L’any 2019, en canvi, Segura va sortir de les bambolines un darrer cop per concursar a la Disfressa d’Or i la rua com a reina de la comparsa. Demà passat serà el torn de l’Aina Coello, la seva neta.

«Quan m’ho van dir no m’ho creia. Em vaig emocionar moltíssim», recorda. La jove, de 18 anys, reconeix que no pot evitar sentir «certa pressió» pel llegat familiar. Així i tot, ho afronta amb tranquil·litat. «El Carnaval és per gaudir-lo, per ballar i passar-ho bé, que és el que he fet sempre», afirma. 

Sap de què parla, ja que es podria dir que porta aquesta festa a la sang. «Participo des que vaig néixer. Bé, realment des d’abans, perquè la meva mare ja sortia embarassada de mi. L’any següent jo ja desfilava des del cotxet», assenyala.

Per a ella, el Carnaval és família. «Els moments més especials són quan estem a casa dels avis, que es converteix en un taller. També ens preparem allà per la Rua i és un caos, tothom es posa molt nerviós perquè sempre fem tard, però m’encanta», diu. «És superemocionant poder compartir l’experiència amb la meva família. La meva tieta és qui ha dissenyat el vestit que portaré i la meva àvia és qui l’està cosint, és el que he somiat des de petita», admet.

Les tres dones comparteixen nombrosos records d’aquests divuit anys vivint la celebració plegades. «Mai oblidaré veure com em miraven des del públic l’any 2011, quan vaig ser Concubina; i el 2023, quan vam guanyar el primer premi després de tretze anys. Estàvem les tres celebrant juntes a la plaça de la Font, emocionades. Va ser molt especial», relata la Miriam. 

Ella també va heretar la passió per la festa, iniciant-se a la vegada que la seva mare. «A mi sempre m’ha encantat el Carnestoltes, però quan era petita no em podia disfressar. El meu primer any formant part d’una comparsa va ser el 1990. El recordo amb molta il·lusió, perquè anava amb unes amigues i la meva filla, que tindria uns 8 anys», explica la seva mare.

Segura ho resumeix amb senzillesa: «Quan tot s’acaba i per fi surts a la rua o la Disfressa, veus el resultat de tants mesos de feina i se’t passen els nervis... això és el més bonic que hi ha».