Herbert Genzmer: «'Azul de medianoche' explora i despulla el costat fosc del somni americà»

‘Azul de medianoche’ neix d’una experiència real? Què el va portar a escriure aquesta història?

«La inspiració ve d’una persona que vaig conèixer quan vivia a Califòrnia. Era una noia d’Alaska que feia d’au pair i que somiava passar temporades pescant al mar del nord. A través d’ella vaig entrar en contacte, encara que fos de manera tangencial, amb tot un món de joves que vivien al carrer: surfistes, nois i noies de dotze, tretze o catorze anys, tots amb històries molt dures però també amb grans somnis. Em va impressionar molt aquest contrast entre aspiracions enormes i vides completament desestructurades».

Diria que aquests joves són, d’alguna manera, l’ànima del llibre?

«No són els protagonistes de la història com a tal, però el llibre està ple de petites biografies, de fragments de vides trencades. Algú va dir que la novel·la mostra ‘el costat fosc del somni americà’, i crec que és una definició molt encertada».

Ha conegut aquest costat fosc, durant els seus anys als Estats Units?

«He viscut gairebé tretze anys allà, he estudiat i treballat en diverses universitats, dins un món privilegiat on gairebé t’oblides que existeix una Amèrica profundament brutal. És un país de contrastos extrems: pots tenir un premi Nobel al despatx del costat i, alhora, una ignorància esfereïdora a pocs quilòmetres».

La novel·la també s’ha definit com una ‘road movie al límit de la realitat’. Què significa, per a vostè, aquest límit?

«Sovint pensem que la ficció exagera, però la meva experiència és que la realitat és molt més extrema que qualsevol novel·la. Aquí no hi ha dracs ni mons fantàstics: hi ha famílies destruïdes, violència masclista, abusos… El que fa el llibre és despullar aquesta realitat, mostrar-la sense filtres».

La protagonista canalitza el trauma a través de l’art, però també a través de la violència. Per què li interessava explorar aquesta relació?

«El que m’interessa, en realitat, és la creativitat. Sempre m’he preguntat per què algú escriu, pinta o compon música, per exemple. Si jo no escric aquest llibre, no existeix. Aquesta és la clau: la creativitat és profundament individual. En aquesta història, la protagonista transforma el seu trauma en una pulsió creativa extrema. És una fabulació, però em servia per explorar fins on pot arribar aquesta necessitat de crear».

Al llibre apareix la figura d’Al Capone com a mite. Quin paper hi juga?

«Al Capone representa un univers sense moral. És un criminal, però ha estat convertit en una icona. A la novel·la, el mite serveix per explicar com es pot justificar qualsevol cosa si construeixes bé el relat. I això, quan ho he rellegit ara, m’ha semblat inquietantment actual».

Cert, el llibre el va escriure fa vint anys en alemany i ara l’ha traduït al castellà. Com ha estat aquesta experiència?

«Jo no diria que l’he traduït, sinó que l’he reescrit. Cada llengua té un món cultural diferent i el llibre canvia, és la mateixa història, però té un color diferent. El que més m’ha sorprès és com d’actual és. Quan el vaig rellegir, vaig pensar, ‘això és Amèrica avui’. És una novel·la relativament antiga però, alhora, completament contemporània. Més, fins i tot, que quan la vaig escriure».

És per això que va decidir publicar-la de nou?

«És el llibre preferit de la meva filla, va ser ella qui em va dir que havia de fer-ho, però crec que va tenir una bona idea».

Què espera que senti el lector quan tanqui el llibre?

«Vull impactar. No vull una lectura còmoda, vull que sigui una dutxa d’aigua freda, un cop de realitat. També m’agradaria que el text es transformés en imatges al cap del lector, com si veiés una pel·lícula. Si aconsegueixo això, ja em dono per satisfet».