Societat
Una dècada compartint la Catedral de Tarragona
Una cinquantena de persones van descobrir ahir els secrets del temple tarragoní durant la desena edició de l’activitat ‘Els avis ensenyen la Catedral als nets’
El recorregut va explorar l’interior i exterior de la Catedral, així com el seu claustre
Gegants enterrats sota les lloses, llegendes esculpides sobre les pedres, jocs amagats entre les rajoles del claustre... Ahir la Catedral de Tarragona revelava els seus secrets als nens i nenes que, un any més, la visitaven amb els seus avis i àvies. La iniciativa, organitzada pels Amics de la Catedral, celebrava ahir el seu desè aniversari amb més d’una cinquantena de participants.
Una fotografia instantània donava pas a l’inici de la visita i petits i grans s’agrupaven al voltant de la Coloma Bartra i la Joana Virgili per escoltar la primera curiositat de la jornada. El recorregut començava davant la làpida de Francisco Plaza, un «gegant» enterrat al claustre l’any 1641. «Com els del seguici?», preguntava un nen. El soldat, explicaven les guies, mesurava ni més ni menys que 12 pams d’alçada.
La següent parada era un tauler desconegut per a la canalla d’avui dia, però molt estimat pels escolanets que l’utilitzaven per comptar enrere durant jocs d’empaitar. Tot seguit, arribava el moment d’alçar la mirada per intentar trobar les rates esculpides en una de les columnes. Els animalons de pedra expliquen diverses històries depenent a qui preguntis, però en totes les versions protagonitzen un final tràgic provocat per un gat astut que fingeix la seva mort i es cruspeix els rosegadors quan menys s’ho esperen.
Imatge de la visita dels avis amb els nets a la Catedral de Tarragona
Daus, ruletes, trencaclosques... El matí va passar volant mentre els jocs destapaven els diferents secrets del temple tarragoní, que deixaven els joves bocabadats mentre els avis observaven amb tendresa. «És la primera vegada que venim i ens ha encantat. Repetirem sense dubte», assegurava la Rosa Mari Andreu, que acompanyava a la Soraya i el Kevin. La María José Dutú, en canvi, repetia l’experiència amb el Carlos i el Pablo. «Fa un parell d’anys que venim, ens ho passem molt bé», deia.
La jornada acabava amb un gran pastís d’aniversari i l’oportunitat de fer cagar el Tió un cop més. «Ha sigut molt maco, deu anys se celebren amb molt de gust», explicava Virgili, que forma part de l’organització des de l’inici. «El que més ens agrada és que marxin satisfets i amb nous coneixements d’aquesta gran joia que tenim. És una activitat molt gratificant», afirmava.