Afrontar el primer Nadal amb una cadira buida

Tothom que ha perdut un ésser estimat sap, de primera mà, que una cadira buida a taula pot fer més soroll que qualsevol nadala. A molts, la «millor època de l’any» se’ls fa bola perquè, quin sentit tenen les festes quan no tens ganes de celebrar? 

Amb aquesta idea com a fil conductor, la Casa del Mar de Tarragona acollia ahir una nova trobada de suport al dol impulsada pel programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació la Caixa. La iniciativa, que se celebra anualment des de fa deu anys, està pensada especialment per acompanyar les persones que afronten el primer Nadal sense algú estimat.

«És una època associada a l’alegria, però quan transites un procés de dol l’emoció inherent és la tristesa. Aquesta contradicció és el que dona sentit a la jornada», explica Imma Lillo, una de les psicòlogues encarregades de conduir l’acte. L’objectiu d’aquest, afirma, és «facilitar eines a les persones que han d’afrontar aquest primer Nadal després d’una pèrdua». «No és necessàriament el més dur, però és el més xocant, quan seus a taula i aquella persona no hi és», apunta.

La trobada, diu, no ofereix receptes tancades, sinó «pautes flexibles perquè cadascú es quedi amb allò que li pugui semblar útil». Entre les recomanacions, destaca la importància de planificar les festes amb antelació i fer una reunió familiar prèvia. «Compartir ‘què espero del Nadal, què m’agradaria i què no’, ajuda a reduir tensions. Cadascú gestiona el dol com pot, i no tothom té per què tenir les mateixes necessitats tot i formar part de la mateixa família», assegura Lillo. 

És important, detalla, que tots els membres formin part de la conversa. «Moltes vegades apartem de manera automàtica als infants i la gent gran amb la voluntat de protegir-los, però també se’ls ha de donar veu i vot», adverteix.

Adaptar o transformar les tradicions, assenyala, és una altra clau. «Potser aquella persona que ens ha deixat era qui s’encarregava de cert costum, o li feia especial il·lusió. Cal considerar si possibles canvis són necessaris, què volem mantenir i què no», explica la psicòloga. «També es poden buscar nous rituals de commemoració per a recordar aquella persona que ja no hi és», afegeix. A més, posa l’accent en reservar moments de descans, ja que «són dies amb les agendes molt atapeïdes i també cal disposar d’un temps per parar i recuperar-se».

«Moltes vegades el dol es viu en soledat, i trobar un espai segur amb gent que està passant pel mateix ajuda molt», assegura l’Elena Roca, que ha perdut el seu pare aquest any. «Sembla que la mort d’un pare gran ‘ja toca’. I sí, és llei de vida, però és igual de dolorós», diu. «Els consells han estat molt útils, especialment el de la reunió familiar. Tinc fills petits, i fins ara no m’havia plantejat preguntar-los com volen viure les festes. He pensat molt en la il·lusió dels nens, però no els havia preguntat què necessitaven, quan ells encara parlen de l’avi el recorden constantment», comenta.

Permetre’s estar trist

«Hi ha moments en què estic bé i d’altres en què estic trista, i he de poder-ho estar», afirma Roca. «També hi ha dies que estic emprenyada amb el meu pare, per exemple. No hi ha una norma escrita de com passar el dol, l’important és escoltar-se a un mateix. Mentre no facis mal a ningú, tot és vàlid», indica. Així mateix, també és important permetre’s estar content.

«De vegades durant aquests primers anys també es donen sentiments de culpa, però tenir ganes de celebrar i il·lusionar-te no és incompatible amb aquesta tristesa intensa. La nostra feina com a psicòlegs és normalitzar aquesta contradicció», assenyala.