Música
Poemes nascuts del fred escrits amb tinta musical
La pianista Anna Fedorova i el director Rune Bergmann signen amb la Franz Schubert Filharmonia una vetllada encisadora al Teatre Tarragona amb el Segon concert per a piano de Rakhmàninov i la Cinquena simfonia de Sibelius
Anna Fedorova, amb Rune Bergmann i la Franz Schubert Filharmonia, durant el primer moviment del Rakhmàninov ahir al vespre.
La música encara no havia començat i el Teatre Tarragona ja bullia amb l’habitual ritual: sala a vessar, força jovent i una combinació de colònies fortes i jaquetes arromangades a les faldes que formava un petit ecosistema propi. A fora feia fresqueta, però dins l’ambient era dens, gairebé compacte, i les galtes vermelles del personal no sempre tenien a veure amb el romanticisme rus que vindria després.
Ahir s’hi presentava un programa d’aquells que imposen respecte: el Segon Concert per a piano de Rakhmàninov amb Anna Fedorova com a solista i, a la segona part, la Simfonia núm. 5 de Jean Sibelius sota la direcció del noruec Rune Bergmann. Fedorova, vestida de vermell i d’una elegància magnífica, habitava la partitura del compositor rus amb una seguretat desarmant. Bergmann —alt com un fanal i igual de visible— conduïa una orquestra compacta, amb cordes homogènies i metalls fiables. El primer moviment del concert va arrencar amb decisió, i la pianista va desplegar un domini que feia respirar cada arpegi amb una claredat admirable. L’acústica, tossuda, feia la guitza: al clímax, la corda quedava escanyada mentre el «pum-pum» de base emergia amb un excés de zel. Tot i això, la flexibilitat dels tempos i una direcció atenta i ben equilibrada van permetre que el romanticisme trobés espai per fluir.
Al final del primer moviment, algú va aplaudir amb entusiasme i immediatament va rebre una allau de «shhh» fervorosos. La famosa cultura del respecte —o potser el respecte per la cultura— continua sent un misteri local: critiquem l’aplaudiment espontani, però tolerem estossecs, sorolls i pantalles de telèfon enceses com si fossin part del programa. Per sort, el segon moviment va tornar l’ànima al concert amb una entrada de cordes d’una poesia tendríssima i uns solos de flauta i clarinet deliciosos.
Fedorova i Bergmann, amb la Franz Schubert Filharmonia, durant el Segon Concert de Rakhmàninov ahir al vespre.
L’Adagio sostenuto va avançar ple d’inflexions poètiques, amb Fedorova gaudint cada fraseig i deixant una cadenza d’una intensitat serena que va captivar la sala. El tercer moviment va arrencar amb marxa i virtuosisme, i l’orquestra va respondre amb un nivell magnífic: trompes esplèndides, pols ferm i només algun petit entrebanc. Aquella dolçor freda que demana la partitura hi era, amb una transparència gairebé cristal·lina, fins a un final enèrgic que va encendre el públic i un bis delicadíssim que va tancar la primera part amb exquisida elegància.
La segona part va obrir amb un Bergmann magnífic al capdavant d’un Sibelius que l’orquestra tenia molt treballat: tremolors de corda que semblaven infinits, un solo de fagot per emmarcar i un metall d’una homogeneïtat admirable. El director va optar pel lirisme més que per la tensió, i la lectura hi guanyava calidesa. El primer moviment va funcionar amb intensitat, tot i un final que podia haver estat més expansiu. El segon, amb pizzicati somrients i fustes finíssimes, va ser una delícia. Al tercer, cohesió, pols i un punt de vida feien avançar la música malgrat les limitacions acústiques. Els acords finals, ben resolts, van arrodonir una interpretació de gran nivell.
Una vetllada d’una bellesa memorable. Per prolongar-ne l’encís: Rakhmàninov 2 amb Kocsis/De Waart i Ashkenazy/Kondrashin; Sibelius 5 amb Segerstam/Helsinki i Sir Colin Davis/Boston Symphony.