L’art com a resistència, memòria i refugi

Per a Nadine Feghaly l’art és una eina de resistència, però també un refugi, una via de sanació. La il·lustradora, activista i arterapeuta libanesa va descobrir aquesta possibilitat el 2006, quan la guerra entre Israel i el Líban li va esquerdar el paisatge. 

Ara, gairebé vint anys després, les seves obres i el seu missatge han deixat empremta arreu del món i aquests dies també a Tarragona, on una selecció de les seves il·lustracions decora les parets del Pati Jaume I de l’Ajuntament. Crits silenciosos: dones i terra del Pròxim Orient, aquest és el nom que rep la col·lecció de Feghaly, la qual es podrà visitar fins aquest diumenge.

La mostra va protagonitzar ahir l’inici de la V Setmana dels Drets Humans, amb una visita guiada conduida per la mateixa artista. «La col·lecció neix de la necessitat d’escoltar allò que tantes vegades queda silenciat i donar veu a les dones que resisteixen en mig de tanta foscor i a la terra que carrega en silenci els nostres abusos», deia l’autora. I és que en les seves peces aquesta terra esdevé gairebé un personatge propi que sent, estima, i pateix juntament amb la Viola, l’alter ego de Fehgaly que protagonitza la majoria de les seves obres.

El recorregut arrencava amb el dibuix d’una dona que abraça el planeta Terra, una esfera plena de vida, però també de mort, una realitat reflectida per les gotes de sang que broten del globus mentre és bombardejat per míssils. Una imatge que, assenyalava l’artista, «podria reutilitzar-se any rere any» sense deixar de ser rellevant. 

A la seva esquerra, la silueta de Palestina es transforma en una enorme escletxa que fractura en dos el pit d’una dona. How to grieve all that loss? (Com plorar tota aquesta pèrdua?). Es pregunta la peça amb lletres blanques. L’obra és del novembre de 2023, «una imatge de dol».

La següent obra, de 2014, mostra una ciutat sent bombardejada, demostrant que la història es repeteix. «L’art també pot ser un registre», recordava l’autora. La visita continuava amb una dona plorant sobre una ciutat en flames. Beirut, en aquest cas, «un cor que sagna». Al costat, un túnel fosc sense sortida, una mare que no pot protegir els seus fills, i olivers cremats, «els mateixos que van alimentar tantes famílies palestines i que Israel calcina sempre que pot».

«La terra guarda memòria, sap qui la cuida», assenyalava la il·lustradora davant una dona amb les mans enfonsades al sòl, aferrant-se a les seves arrels. Una altra sostenia el seu propi cor, trencat en mil trossos, i dues altres s’abraçaven, perquè «el dolor també ens connecta». Un sentiment que Feghaly va descobrir quan va atendre les seves primeres manifestacions. 

Després d’explorar conceptes com abraçar la vulnerabilitat, l’equilibri enmig del caos o comunicar a través del silenci, el recorregut arribava a la seva fi amb la imatge de dues figures femenines assegudes en el cim de dues muntanyes diferents unides per un fil de llum daurada. Una peça creada en plena pandèmia que «ens recorda que totes estem connectades».

Durant el torn de preguntes, l’artista explicava el seu procés creatiu davant un públic curiós. «El missatge és el primer que m’arriba. És a partir de la frase que trobo la forma. Sovint no és una decisió calculada, sinó un procés intuïtiu, una catarsi», compartia.