El deure de reparar «una ferida profunda»

«Por su juventud y sus ideales, es un peligro para la sociedad. Pena de muerte». Aquesta va ser la sentència del jurat popular que va condemnar a mort l’Enric Olivé Martínez l’any 1936. El seu fill, Enric Olivé Serret, llegia ahir aquestes mateixes paraules mentre la veu se li trencava. 

Ho feia davant de més d’un centenar de persones, durant la primera Audiència Memorial celebrada Tarragona, un acte que va permetre escoltar el testimoni de deu persones vinculades a la ciutat que van patir les violències i les penúries de la Guerra Civil i la dictadura franquista.

«El meu pare no militava a cap partit polític, però va ser dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya», explicava l’Enric, qui detallava que, després del cop d’estat contra el govern de la Segona República, va ser sentenciat a la pena capital per «la seva convicció catòlica». Afortunadament, va ser salvat per un membre del Comitè Revolucionari, conegut com el ‘Madriles’. «Fa un segle de tot això i les ferides són profundes», expressava.

El seu pare va estar empresonat en un vaixell presó al Port de Tarragona, com el pare i l’avi de Vicente Loscos. El primer es va salvar, mentre que el segon va ser afusellat sense motiu el 12 de novembre del 1936, amb 54 anys, al cementiri de Torredembarra i va ser enterrat en una fossa comuna. 

La família va poder identificar i recuperar el cos, cosa que no va poder fer Montserrat Giné amb el del seu avi Josep Giné, regidor republicà dels Guiamets. L’any 1939, va haver de marxar al camp de concentració d’Argelers (França) i, anys després, va tornar a Tarragona pensant que no li passaria res. Però la gent del poble el va delatar i el van afusellar a la Muntanya de l’Oliva.

Un dels casos més durs va ser narrat per Emilio Vives i que encara està en la retina dels tarragonins més veterans. El seu avi, Josep Maria Vives Sales, era metge forense i metge de la presó de Tarragona «sense cap vinculació política». El 28 de juliol del 1936, va ser «torturat i cremat viu» davant de casa seva per «venjança personal», ja que es va negar a firmar un document a favor d’un pres.

Aquest fet es va convertir en un «tema tabú» a casa dels Vives, un fet que era habitual en aquella època. «Recordo molt de silenci. Sabies que havien passat coses, però no pes parlava de res», explicava Nuria Alomà. El seu pare, Josep Maria, va ser regidor de cultura a Tarragona durant la Guerra Civil. 

Amb la rebel·lió militar, va ser condemnat a mort, però va aconseguir l’indult «gràcies als esforços de la meva mare». Això sí, el van desterrar de Catalunya. Tampoc parlava de la seva experiència a la Lleva del Biberó Ramón Mas. «Van quedar marcats sent molt joves i volien oblidar els fets que van esgarrar les seves vides», apuntava la seva neta, Sílvia Mas.

«Què dirien els nostres pares amb el blanqueig del franquisme que estem vivint? Que no defallíssim en la lluita per la democràcia, els drets humans, de les dones i els treballadors», assegurava Neus Saún. El seu pare, Leandre Saún, un històric militant del PSUC. Tant ell com la seva mare, que van acabar sent desterrats a Girona. En el seu cas, «la situació mai es va viure en silenci perquè a casa nostra era un continu de trobades clandestines». Això sí, van estar sempre vigilats.

L’acte celebrat a l’Antiga Audiència va continuar amb els testimonis de Matilde Rodrigo Knafo, germana de Gabriel Knafo, que va morir en una manifestació a Tarragona a finals de la dictadura franquista; Ricardo Gil, que va acabar treballant a la refineria de Tarragona perquè el feien fora de tots els seus llocs de feina per haver lluitat contra la repressió franquista.

Finalment, Adelina Figueras va explicar la «lliçó de vida» del seu pare, Josep Figueras, soldat republicà que va acabar deportat al camp de Mauthausen. «Veig meva la seva lluita per la democracia», afirmava orgullosa. Primeres, segones, terceres i quartes generacions van explicar les seves vivències familiars en l’Audiència Memorial impulsada pel Departament de Justícia i Qualitat Democràtica. 

L’esdeveniment va ser conduït per Mireia Vives i Jordi Palou, advocats, mediadors i impulsors de les audiències memorials. «És un acte d’escolta respectuosa, de reparació moral i simbòlica i de reconeixement institucional», deia Vives. «No repetim la història», declarava també l’alcalde de la ciutat, Rubén Viñuales. «Hem de buscar les persones que no saben que tot això va passar fa no res pels mateixos llocs on camina sempre», remarcava el batlle. 

En aquest sentit, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler, va acceptar «el compromís d’escolta i reparació» cap a les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista, un deure moral que no recau només sobre les administracions, sinó sobre tots els ciutadans que volen una societat justa, lliure i democràtica.