Nina Gramunt: «La recerca ens acosta a un Alzheimer més lent i amb menys impacte»

Per què és necessari parlar d’un ‘Alzheimer sense mites’? Què fa que encara circulin tantes idees errònies?

«És una malaltia que encara arrossega molt estigma, com totes les que afecten la salut cerebral i mental. Tot allò que es viu com un tabú es comenta menys, i quan finalment se’n parla, sovint la informació que circula és errònia o incompleta».

Quins són alguns d’aquests mites?

«Un dels més estesos és pensar que no es pot fer res per prevenir-la. És cert que no existeix cap vacuna que garanteixi que no patirem la malaltia, però hi ha factors que hi influeixen molt, com la salut cardiovascular, i els hàbits de vida. Un altre mite molt arrelat és el de l’herència. 

Molta gent creu que si el pare o la mare han tingut Alzheimer, ells també en tindran. I no és així. Només l’1% dels casos es deuen a formes genèticament determinades, és a dir, a mutacions que es transmeten i que pràcticament garanteixen la malaltia. En la immensa majoria el que hi ha són gens que poden augmentar el risc, però que no determinen per si sols que la persona desenvolupi Alzheimer».

Quins són ara mateix els principals avenços en la investigació?

«Un dels grans fronts d’avenç és la detecció precoç, molt abans dels símptomes. Aquí entren en joc els biomarcadors, que es poden detectar amb una simple anàlisi de sang. Encara no s’utilitzen de manera rutinària, però s’estan desenvolupant ràpidament. 

Pel que fa al tractament, cap no està encara aprovat a Espanya, però alguns ja tenen el vistiplau de l’Agència Europea de Medicaments. Són medicaments encara s’han de perfeccionar, però obren per primera vegada la porta a alentir els canvis neuropatològics en fases molt inicials».

Hi ha esperança d’arribar algun dia a una cura o un mètode de prevenció 100% efectiu?

«El concepte ‘curar’ implicaria revertir el que ja s’ha perdut, regenerar la neurodegeneració. I això avui no és a l’horitzó immediat. La ciència sempre pot donar sorpreses, però ara mateix no és realista esperar una cura a curt termini. 

El que sí que és realista —i on s’està posant el focus— és en la prevenció i en evitar o retardar les conseqüències de la malaltia. Primer, probablement veurem que es cronifiquen les fases inicials, de manera que la persona pugui continuar fent vida amb ajuda. 

I, més endavant, és possible imaginar un futur en què moltes persones es quedin en fase preclínica: amb patologia però sense desenvolupar símptomes significatius. Aquest és l’horitzó cap al qual s’està treballant».

I pel que fa a les polítiques públiques? Estem avançant prou?

«Encara no. Calen més recursos per a recerca i més suport a les famílies, que continuen assumint una càrrega enorme. Des de la Fundació Pasqual Maragall treballem perquè aquesta reivindicació arribi als responsables polítics. 

També oferim suport psicològic per a cuidadors, i acabem d’obrir una línia d’acompanyament per a persones diagnosticades en fases inicials, perquè puguin planificar i rebre informació rigorosa. 

A més, ens dediquem a ma divulgació, mitjançant xerrades i el blog Parlem sobre l’Alzheimer, on publiquem articles sobre recerca, tractaments, qualitat de vida, etc. Creiem que la sensibilització és un element clau».