Enric Garcia Jardí: «Maquis com el Joan no busquen reobrir les ferides, sinó netejar-les»

Qui és Joan Busquets Verges, protagonista del teu llibre?

«Joan Busquets Verges és un home de 97 anys que ha passat per 20 anys i 6 dies de presó, coincidint amb els seus anys de jovenesa, i que ha estat condemnat a mort. Tot plegat, per lluitar contra el règim de Franco a la manera que, en aquells anys, ho feien alguns anarquistes com ell: emboscant-se i fent-se maqui. És algú amb una vida llegendària i que ara té una vida molt tranquil·la a Normandia, però que continua tenint al cap clar. I que encara se’n recorda dels seus companys i vol defensar la seva memòria».

Com t’arriba la seva història i per què consideres que té interès?

«M’arriba a través de col·legues de l’ofici. A finals del 2023 veig que el Joan baixa a Barcelona i l’entrevisten al Regió 7 i a La directa. Eren entrevistes molt xules, però vaig tenir la sensació que el personatge donava més de si. I, com que estic una mica sonat, el vaig telefonar i, sense conèixer-nos de res, li vaig preguntar què li semblaria si anava a Normandia a conèixer-lo».

A quina persona t’hi trobes, alla?

«Em trobo algú que no acaba d’entendre per què hem pujat a conèixer-lo, jo i en Fran Richart, que m’acompanya en el primer viatge. No amaga un cert recel, una prudència segurament molt sàvia, perquè el llegat dels maquis continua sent polèmic per a un sector de la població que revisa la història segons els seus interessos ideològics. Però també em trobo una persona espontània que, encara que desconfia una mica, s’obre de seguida i acabem fent molta vida junts, tant en el primer viatge com en el segon, que faig sol, i m’hi estic tot un mes. 

És una persona molt generosa, que ens cuina, ens cuida, i em dona uns copets a l’espatlla pels meus problemes sentimentals, quan ell ha passat per una condemna de mort. Penso que, en realitat, el llibre tracta sobre la lleialtat. El Joan és una persona lleial a qui ell va ser en el seu moment, als seus companys, i fins i tot a la seva dona, quan aquesta pateix Alzheimer».

Expliques que, per a tu, el valor del seu testimoni no és que potser sigui l’últim maqui viu, sinó que és un maqui que encara lluita. Quina és aquesta lluita?

«Ell defensa que els maquis siguin reconeguts com a víctimes del franquisme. Això, l’última Llei de Memòria Democràtica ja ho incorpora, però ell, amb molta raó, diu: Els meus 20 anys i 6 dies de presó i la meva condemna de mort no van ser simbòlics. 

Reclama una compensació econòmica que vol destinar a continuar la seva lluita i a què, quan ell ja no hi sigui ni quedi cap maqui, hi hagi un Museu dels maquis. El Joan afirma que no es tracta de reobrir les ferides, sinó de netejar-les».

T’explica que, quan va morir Franco, ell no va brindar. Això què ens diu sobre sobre la seva relació amb la memòria del règim i la transició?

«Ell ve d’una família ideològica que és l’anarquisme i que no participa del pacte de la Transició. Segurament, en el context històric, té sentit per a una majoria social, però hi ha un sector que no s’acaba de creure aquell pacte. Cinquanta anys després les generacions ja són molt més crítiques amb aquella transició que semblava més aviat una transacció, un passar-se el poder entre les mateixes persones que després ens han dificultat fer net.

Les generacions que venien de la guerra, que segurament tenien més por, potser van dir Mira, pactem i anem cap endavant. Evidentment, va ser un anar cap endavant, però ara també hem vist que l’Espanya democràtica, sobretot a partir del 81, que crec que és l’any que es publica el videoclip de Thriller, continua sent una mica Thriller també, amb els neofranquistes rondant».

Creus que encara hi ha buits en la història dels maquis?

«Abans de la mort de Franco sí que hi ha un silenci bastant generalitzat, per por a represàlies, però després s’ha fet feina. El que passa és que moltes vegades es transita entre la història i la llegenda, i això s’ha de tenir present. Jo, almenys, hi he comptat. 

Sé que aquesta biografia té dues salses, per dir-ho a la manera del Senyor Boada: la salsa del biografiat i la del biografista. A més, estem parlant de fets que van passar fa molts anys. Jo he intentat falcar tot el que he pogut consultant el Consell de Guerra i altres fonts de personatges amb qui el Joan no va coincidir, i no sempre he triat la seva versió. 

En definitiva, penso que sí que hi ha hagut una feina historiogràfica, però que ara el que cal és fer divulgació perquè no passi com em va passar a mi quan vaig dir que anava a Normandia a entrevistar un maqui, i algú va entendre que anava a un restaurant japonès».

El maquis, en el context de guerra i postguerra, van matar persones, ja fossin enemics, col·laboradors o en situacions ambigües. Com has gestionat narrativament aquesta dimensió moralment complexa?

«Si ens mirem aquesta qüestió amb els ulls del presentisme és un tema delicat, perquè en els últims 25 anys associem el fet que algú agafi les armes amb el terrorisme. Però aquell context històric era molt violent. El Joan diu Jo soc anarquista i el meu ideal no és restablir la república del 36, però és el que la gent va votar. 

I en un context en què estan matant els teus companys, la violència és una resposta. Qui soc jo, que no he viscut en aquella època, per dir que no és una resposta legítima? He volgut fer-li aquestes preguntes i ell m’ha donat les seves respostes, que no sé si ens les hem de creure o no. En tot cas, el Joan no se’n penedeix. Al contrari, diu que se’n penediria de no haver fet res contra la dictadura».