Una ‘Segona’ de Mahler amb molta intensitat i poca poesia

Altes eren les expectatives i suficients van ser els resultats en un Teatre Tarragona que ahir diumenge a la tarda presentava un ple absolut. Les entrades feia una setmana que s’havien esgotat, la sala era calenta com un forn i l’amfiteatre, reservat al Coro Nacional de Colombia, coronava una escena al límit de la seva capacitat física. La Franz Schubert Filharmonia celebrava el seu 20è aniversari amb la Segona simfonia de Gustav Mahler, compartint faristol amb la Simón Bolívar de Veneçuela i reforçada per les veus de Martina Baroni i Katja Maderer. Sobre el paper sonava a gran ocasió: dues orquestres, un cor de primer nivell i una obra monumental. Però la realitat acústica del Teatre Tarragona, sempre curta de projecció i ingrata amb la subtilesa, va empènyer tota la lectura cap a una trajectòria de menys a més, més física que espiritual, més contundent que poètica.

El primer moviment va arrencar amb energia, però aviat va quedar clar que la caixa acústica del Teatre Tarragona no és precisament l’aliada de Mahler: tot el que és subtil s’hi perd pel camí, mentre que la contundència —aquesta sí— hi rebota amb entusiasme. Entre «shhs» inicials, recordatoris involuntaris que aquí la cultura del silenci i el respecte encara és matèria pendent, i algun espectador que semblava comentar la victòria del Nàstic, Tomàs Grau va oferir una lectura correcta però sense transcendència. Els músics, de categoria, sostenien l’edifici amb solvència, però la línia poètica del Totenfeier, aquella tensió que hauria d’anar emergint compàs a compàs, no acabava de trobar el seu lloc. L’èmfasi puntual als col legno i algun altre detall encertat convivien amb manerismes que tallaven el discurs i feien perdre respiració a les frases. El final del moviment, amb pizzicatos desiguals fins que el concertino (Carlos Vegas) va arribar al rescat, confirmava que la coherència musical encara era un convidat que no havia trepitjat l’escenari.

El segon moviment va demostrar que, quan Grau deixa respirar la música i no intenta conduir-la amb l’accelerador premut, l’orquestra floreix sola. La corda va sonar bella i acurada, plena d’una lluminositat inesperada tenint en compte l’acústica adversa. Però el tempo, massa animat, robava part del caràcter de dansa i del seu encant natural. El moment surrealista de la tarda el va protagonitzar un telèfon mòbil, que va decidir afegir-se a l’orquestració amb un timbre, insistint com un motiu contemporani de dubtosa inspiració, just enmig d’un passatge de pizzicatos pastors. Pastoral, el fragment de Mahler; el comentari sonor de l’espectador, gens. Tot i aquest cameo digital, la interpretació va mantenir una pulcritud gairebé clínica, amb colors que començaven a aparèixer però amb timidesa. El moviment avançava amb bona factura, però amb una emotivitat que quedava sovint a mig camí —com si la música volgués dir més del que se li permitia.

El tercer moviment va aportar la dosi d’energia que fins aleshores havia costat d’entreveure. Amb un tempo animat, l’orquestra semblava alliberar-se d’algunes inèrcies, i especialment les trompetes van sonar molt millor del que és habitual en l'ensemble, clares i ben projectades. El concertino, impecable tota la vetllada, va mantenir la intenció i precisió que sovint faltava a altres sectors, mentre que la corda, tot i algun error de concentració, avançava amb empenta. Ara bé, els passatges ombrívols del moviment —aquells remolins tenebrosos tan característics— no van fer gaire por, i les fanfàrries van quedar a mig gas, sense la incisió que exigeix la partitura del compositor bohemi. I el final, amb el tam-tam irrompent d’un silenci molt treballat, va resultar més estrany que colpidor: apareixia del no-res, feia acte de presència i s'acomiadava ràpidament. Una tanca peculiar per a un moviment que va començar a encendre el motor de l'obra.

Sense pausa arribava l’Urlicht, i aquí la peça canviava de textura com si algú hagués obert una finestra. De sobte tot funcionava: la respiració, el color, la calma. Martina Baroni, situada davant les arpes i perfectament integrada dins la sonoritat de l’orquestra, va oferir una interpretació d’una bellesa serena, amb una veu càlida, ben projectada, de dicció clara i expressiva sense cap excés. L’oboe solista (Pau Roca) va aportar un lligam deliciós i la corda va desplegar un acompanyament tendre, harmoniós i amb cos però sense pes mort. Fins i tot en una sala tan ingrata, la transparència de la corda —treballada amb molta cura al llarg de la vetllada— va brillar de manera notable. Era el primer moviment en què semblava que ningú volia córrer enlloc, i això, amb Mahler, ja és mitja victòria.

El cinquè moviment va mostrar la millor cara de la vetllada, gairebé com si l’obra s’hagués estat guardant el bon vi per al final. Els metalls fora d’escenari van sonar sorprenentment coordinats, aportant aquella llunyania dramàtica tan difícil d’aconseguir. L’orquestra, finalment cohesionada, avançava amb una èpica que fins llavors havia aparegut només a batzegades: corals majestuoses, textures ben equilibrades i uns solos de flauta (Ana Ferraz) i piccolo (Neus Puig) realment espectaculars, dits amb una naturalitat que semblava improvisada (en el millor sentit possible). La percussió, abundant i exigida, va sostenir el desplegament amb seguretat, més enllà d’alguna entrada despistada amb els platets. I llavors va arribar el moment: l’entrada del Coro Nacional de Colombia des de l’amfiteatre, amb un Aufersteh’n lluminós, imponent i d’una qualitat acústica sorprenentment contundent. El timbre compacte, l’equilibri intern i la intensitat emocional van fer pujar l’obra de categoria d’un sol cop. Les solistes s’hi van integrar amb elegància, i la sala sencera es va posar dreta en una apoteosi final de pell de gallina. El regal posterior —un Ave verum corpus de Mozart, interpretat als passadissos i amb la corda acompanyant-los amb delicadesa— va tancar la tarda amb un moment d’una bellesa inesperada i desarmant.

Gran vetllada, irregular en trajecte però d’impacte majúscul per a Tarragona, que no rep cada dia una Segona de Mahler amb més d’un centenar de músics i un cor d’aquesta categoria. L’obra va tenir clarobscurs, sí, però també moments d’autèntica embranzida i una apoteosi final que va justificar, en part, l’expectativa. I per a qui vulgui endinsar-se encara més en aquesta simfonia monumental, dues versions de referència continuen essent punts de retorn obligat: Leonard Bernstein amb la New York Philharmonic (1988), incandescent i emocional fins al límit, i Iván Fischer amb la Budapest Festival Orchestra (2005), transparent, precisa i d’una intensitat lumínica sorprenent. Un bon mapa per tornar a escoltar —o redescobrir— la Resurrecció.