Lluís Moreno: «Podem construir 40.000 pisos a l’any, però hem de tenir més marge de benefici»

En quin moment es troba el sector de la construcció a casa nostra?

«El sector està en un bon moment, tot i que ha patit una època llarga d’ostracisme. Els efectes de la crisi financera del 2008 s’han allargat durant anys. S’ha de tenir en compte que el sector es va desfer d’un milió de treballadors a tota Espanya. Després d’aquesta davallada, les empreses són molt més prudents a l’hora de reprendre el ritme. A més, crec que a Catalunya hem estat pendents d’altres coses i el sector ha quedat una mica en segon o tercer terme».

Ara torna a ser protagonista?

«Sí, perquè qualsevol dels anuncis que es fan des de l’administració pública té a veure amb algú que ha de construir allò. Estem parlant de diferents àmbits, des de l’habitatge fins a la mobilitat o les interconnexions de l’aigua».

Precisament, l’habitatge és un dels grans problemes del país. Com valora els objectius del Govern de multiplicar la construcció de pisos?

«Nosaltres som constructors, no som planificadors, ni promotors. Que ens diguin quines són les regles del joc i nosaltres farem les nostres ofertes en funció d’aquestes».

El sector té la capacitat d’assolir els 210.000 nous pisos?

«Tenim capacitat. A Catalunya estem fent uns 15.000 habitatges a l’any. Som capaços de fer-ne 40.000 a l’any. Això vol dir que en cinc anys podríem fer-ne 200.000».

Marges de benefici

Llavors, què ha de canviar a l’administració per aconseguir-ho?

«Primer, l’administració pública ha d’entendre que això només es podrà fer amb col·laboració publicoprivada. Hi ha de guanyar l’administració, la ciutadania però també l’empresa constructora. N’ha de sortir beneficada amb l’oferta que proposa, que competirà amb altres companyies. No pot perdre diners. La mitjana espanyola de benefici al sector per una constructora és del 3,5%. És molt poc marge. Segon, s’han d’agilitzar els processos, eliminar la burocràcia i agilitzar les llicències d’obres. Hi havia municipis on trigaven 18 mesos a aprovar-se».

Tarragona ciutat n’era un cas.

«Tot això no costa diners, és voluntat. A més, té un impacte econòmic. Tindrem menys despeses i més diners per invertir».

Entenc que aquestes causes expliquen la baixa concurrència a les licitacions, que està per sota de la mitjana europea.

«És un problema perquè les obres queden desertes. També és cert que Europa va marcar unes directrius que van evolucionar cap a unes noves lleis de contractes del sector públic que són molt garantistes per l’administració. Ara, ho estan revisant perquè ells mateixos s’han adonat que en alguns països hi ha una mancança de construcció d’habitatge a causa d'errors administratius que provoquen retards o impossibiliten tirar endavant els projectes».

Si tot això no canviés, què podria passar amb grans projectes esperats al territori com l’estació intermodal o el tramvia?

«Si aquest canvi de mentalitat no es fa, pot passar que el dia que es licitin aquestes obres quedin desertes. Hi ha hagut casos d’obres de 28 milions d’euros on ha passat. Els materials han pujat molt i han augmentat costos. Pertoca a l’administració saber quin és el seu punt de partida. La veiem amb molta proactivitat, però de moment no ho veiem a les licitacions».

Pel que fa a les infraestructures, han avaluat amb Foment del Treball el dèficit que ha patit el territori des del 2009. Quines són les conclusions?

«Hem calculat que el dèficit puja fins als 42.500 milions d’euros. Una xifra que serviria per pagar les 100 infraestructures que creiem que són les més prioritàries pel país. D’aquestes, a Tarragona n’hi ha 22, sobretot en l’àmbit ferroviari. També cal millorar l’AP-7, és una gran prioritat. Cal destacar que el retorn de la inversió d’unes infraestructures així s’aconsegueix en només deu anys des de la construcció».

El sector continua necessitant mà d’obra. Com ho afronten?

«Estem treballant en diversos factors que considerem essencials. D’una banda, hem d’incorporar a la dona a la construcció. La feina a peu d’obra ha evolucionat molt i s’han canviat els mètodes. Creiem que augmentar la seva presència és clau i milloraria el sector. D’altra banda, també tenim un problema amb el jovent. No ens permeten que un noi o noia entri a la construcció fins als 18 anys i els que acaben l’ESO encara no poden fer-ho. Hi ha un lapse que creiem que s’ha de solucionar amb la formació dual. També com a empreses entenem que hem d’adaptar els nostres horaris per atraure les demandes de conciliació familiar».