Vint anys de la tràgica explosió a la Rambla Nova: «Va ser una nit molt trista que no oblidaré mai»

La nit del 10 de novembre del 2005 ha quedat gravada per sempre en la memòria dels tarragonins com una de les més tristes que s’han viscut mai a la ciutat. Avui, es compleixen vint anys de l’explosió de gas que es va produir al número 72 de la Rambla Nova i que va provocar cinc morts. Entre les víctimes, hi havia tres germans —un nadó d’un mes i mig d’edat i dos infants de tres i cinc anys— i la seva mare, Olga Acebes (37), una doctora especialista en traumatologia que treballava a l’Hospital Santa Tecla. També va perdre la vida Josep Biendicho (47), un professor que dos dies abans es va mudar a la tercera planta, on va tenir lloc la deflagració.

Els dos pisos superiors es van esfondrar i les restes van caure sobre dos vianants que, a les onze de la nit, passaven per davant de l’immoble. Jordi Morant i el seu amic Bernd Lehrl, de nacionalitat alemanya, van patir traumatismes cranioencefàlics i van haver de ser operats quirúrgicament al Joan XXIII. «Havíem acabat de sopar al Bar Cantàbric i anàvem cap a l’Hotel Lauria. De sobte, vam sentir un soroll molt fort i ell em va preguntar si hi havia algun partit del Barça o el Madrid», explica Morant.

Aquest va ser el seu últim record abans de despertar-se en un llit de la Unitat de Cures Intensives (UCI) sis dies després del sinistre: «El meu germà em va preguntar si vaig veure la llum blanca del túnel, però jo ho vaig veure tot negre». «Vam entrar indocumentats a l’hospital, però mossèn Fort em va reconèixer i va trucar la meva família», relata Morant, qui sent que va tornar a néixer després de sobreviure a l’accident. «Molta gent em diu que tinc seqüeles, però he pogut portar una vida normal durant tots aquests anys», afirma.

Un gran ensurt

«Vam sentir una gran explosió i els vidres i el terra van començar a tremolar», explica l’Elvira, qui pensava que era «la bombona de butà que teníem a casa». Aquella nit, es trobava en el seu pis del carrer Fortuny. «El meu marit va sortir al balcó per saber què havia passat, però hi havia molt de fum i pols i no es veia res. Va ser un ensurt molt gran», assenyala. Roger Gasull, que treballava a la Central de Coordinació de Bombers i aquell dia tenia festa, va sentir l’espetec mentre estenia la roba en el pati interior del seu pis al carrer Estanislau Figueres. «Vaig decidir baixar com un coet cap a la Rambla, on hi havia absolut silenci i la gent estava paralitzada», explica. Un cop allà, es va trobar amb un company i, junts, van iniciar les tasques de rescat.

Gasull va ajudar les tres noies que vivien a l’entresol i intentaven sortir per una finestra: «No em vaig fixar en les cares, però, després, em vaig adonar que una d’elles era amiga meva i el diumenge estava convidat al seu casament». «Vèiem peus, mans, trossos de persones... Quan vam socórrer en Jordi Morant, em va cridar l’atenció la forma que tenia la muntura de les seves ulleres pels impactes que va rebre», relata.

El moment més impactant, recorda, va ser quan va veure David Sanz, el marit de la dona i el pare dels tres infants morts, cridant «almenys salveu-me un!» penjat d’una cornisa. L’home va haver de ser atès per ferides lleus i una forta crisi d’ansietat. «Quan hi ha nens implicats és més dur», apunta Gasull amb els ulls vidriosos. Tant ell com Morant confessen que van evitar passar pel lloc dels fets els mesos següents: «Va ser una nit molt trista i que no oblidaré mai».

Les indemnitzacions

L’explosió va tenir lloc el 2005 i el procés judicial per esclarir els fets es va allargar fins al 2018. Tant el jutjat de primera instància número 2 de Tarragona com l’Audiència Provincial va exculpar Gas Natural i Mapfre, la seva asseguradora, de tenir responsabilitats en la deflagració. La decisió, però, va ser anul·lada el 2018 pel Tribunal Suprem, que va condemnar-los a indemnitzar amb un total de 2,1 milions d’euros els afectats. La sentència va determinar que el motiu del sinistre era «incert», però no podia quedar la subministradora exonerada.

El Sala Primera va dictaminar que David Sanz havia de rebre una compensació d’1,2 milions i Bernd Lehrl, que va estar dos mesos en coma i va perdre una cama, mig milió. En canvi, Jordi Morant no ha rebut cap mena de compensació. El cronista Francisco Javier Alvear, que va accedir a l’expedient del cas i va investigar el succés, creu que «es va cometre una injustícia amb Morant», el qual «va deixar de ser considerat com una víctima i va passar a ser un testimoni». «És estrany que la persona que et defensa permeti una cosa així», remarca.