Cecy Rodríguez: «Per a mi ser lesbiana va més enllà d’una pràctica sexual, és una aposta política»

Fa onze anys que pertany al col·lectiu lèsbic Hijas de Safo. Com sorgeix aquest grup?

«Ens vam conèixer fa onze anys. Totes veníem de processos feministes, i algunes ja ens identificàvem com a lesbianes; d’altres estàvem en el procés d’assumir-ho. Crec que l’activisme, com el feminisme, neix de la pròpia història. Per nosaltres, anomenar-nos lesbianes ha estat un camí llarg, sortir d’un sistema cisheteropatriarcal que ens imposa com hem de ser, vestir o estimar».

Quin és l’objectiu de l’entitat?

«Donar resposta a aquesta necessitat de trobar-nos i comprendre’ns, però també de visibilitzar-nos i dir: ‘Som aquí, les lesbianes existim. Som mestres, infermeres, mares, advocades...’ Volíem mostrar que podem viure amb llibertat i alegria. Però també vam veure quant pesava la història de rebuig i la lesbofòbia interioritzada. Per això, a més de visibilitzar-nos, hem treballat molt la sanació i l’autocura col·lectiva, creant xarxes per cuidar-nos i compartir allò que ens travessa com a dones lesbianes».

Es defineix com a ‘lesbofeminista’. Què vol dir això?

«És una aposta política i teòrica que va més enllà d’una pràctica sexual. No és només estimar o tenir relacions amb dones, sinó posar-les al centre. És qüestionar el règim heterosexual com a model imposat de vida i, alhora, lluitar contra tots els sistemes d’opressió: patriarcat, racisme, capitalisme, capacitisme...».

Aquesta mirada, doncs, implica una lluita més àmplia i interseccional.

«Exactament. No podem parlar només de feminisme sense tenir en compte les realitats de les dones racialitzades, de les dones rurals o de les mares. El feminisme ha de ser inclusiu i interseccional, perquè les opressions no actuen mai per separat».

Actualment, El Salvador viu una situació complicada pel que fa als drets LGTBIQ+.

«La lluita s’ha tornat molt més intensa. Des de fa un temps vivim una criminalització oberta de les defensores dels drets humans. Des del govern es promou un discurs d’odi que persegueix tot allò que surt de la norma i invisibilitza les identitats dissidents: dones, infàncies diverses, persones LGTB... Fa poc, per exemple, s’ha prohibit l’ús del llenguatge inclusiu a les escoles. És un pas enrere enorme. Tot el que no encaixa amb el model de ‘família natural’ és rebutjat, i això deriva en més violència, tant institucional com social».

Una violència que s’amaga darrere el discurs de «protegir la infantesa».

«Exactament, i això ha tingut greus conseqüències. Després d’unes declaracions del president Bukele el 2023, on va dir que es posicionava ‘contra tot el que atempta contra la naturalesa’, molts ministeris es van alinear amb el seu discurs. Sense cap decret oficial, van retirar materials que parlaven de diversitat i van prohibir que les organitzacions oferíssim tallers d’educació sexual o de prevenció de violència a les escoles. Directors i professores van deixar de col·laborar per por de ser acomiadats. També es van censurar obres de teatre i continguts culturals relacionats amb la diversitat, i es van acomiadar centenars de treballadors del departament de Cultura. És una estratègia clara per esborrar la diversitat».

Per tant, hi ha una censura institucionalitzada?

«Sí. La nova Llei d’Agents Estrangers, per exemple, serveix per controlar i criminalitzar les organitzacions civils, ja que exigeix a les persones naturals o jurídiques que reben fons de l’exterior registrar-se com a ‘agents estrangers’. Aquest registre prohibeix explícitament termes com diversitat, avortament o drets reproductius. És una agenda clarament feixista».

Per què és important que aquest context polític es conegui fora del país?

«Molta gent no és conscient que hi ha persones exiliades perquè és impossible viure-hi sense risc. Tenim companyes que van ser detingudes pel simple fet de ser lesbianes i dedicar-se a l’activisme i fa anys que esperen judicis. Les presons són autèntics centres de tortures, on ja han mort més de 400 persones. El que vivim a El Salvador no és una lluita aïllada, és una qüestió de drets humans. Necessitem solidaritat i complicitat d’altres pobles. Que la nostra veu no quedi reduïda al silenci, sinó que serveixi per recordar que defensar els drets d’unes és defensar els drets de totes».

L’auge de l’extrema dreta tampoc és una amenaça aïllada.

«Diversos països viuen retrocessos immensos. Recentment, hem vist com s’han atacat els drets sexuals i reproductius a països com els Estats Units o l’Argentina. Per això és importantíssim defensar els drets cada dia, fins i tot els que ja s’han guanyat. Mentre que hi hagi estructures de poder que oprimeixin, la lluita continuarà».