Societat
Els primers mestres de la democràcia
La primera promoció universitària de magisteri a Tarragona celebra 50 anys de la seva graduació
Imatge d’arxiu de la primera promoció universitària de magisteri a Tarragona, i la darrera que va finalitzar els seus estudis a l’Escola Normal.
L’any 1975, mentre el país vivia l’última etapa del franquisme, un grup de 43 estudiants de magisteri es graduava a l’Escola Normal de Tarragona. Aquesta va ser la primera promoció universitària —categoria perduda el 1939— que va estudiar en aquell centre, a l’hora que la darrera, ja que el curs següent els estudis de magisteri van abandonar la vora del Miracle per traslladar-se al complex educatiu de la universitat.
50 anys després, el grup s’ha retrobat per celebrar aquesta fita. «Vam ser els primers que vam haver de cursar el COU per accedir a la diplomatura. Érem pocs, una quarantena, però els que hi érem, realment volíem ser mestres», recorda l’Àngels Bacaria. En aquell moment, apunta, la feina estava gairebé assegurada. «Tots vam acabar treballant, i la majoria hem exercit tota la vida», afegeix la Mercè Bonsfills.
Si bé el grup va tenir la bona fortuna d’exercir poc temps sota el franquisme, tota la seva formació es va veure afectada per la dictadura. «Per obtenir el títol vam haver de fer el famós curset d’’Espíritu Nacional’. Va ser l’últim any que es va fer, la promoció següent ja es va negar», explica en Ramon Setó.
«Vam tenir alguns professors molt bons, però altres que encara eren molt de la ‘vella escola’, seguien una metodologia molt tradicional», recorda. Fora de les aules, però, hi bullia un esperit nou. «Nosaltres teníem una visió diferent de què era l’ensenyament», subratlla Bacaria.
«També vam ser molt militants de l’escola catalana, encara que sovint haguéssim de fer-ho d’amagatotis. Ens vam ‘reciclar’ tots en català, posant-hi moltes hores, ja que nosaltres havíem rebut tota la formació en castellà», assenyala. «Eren temps adversos, però hi havia una gran motivació i moltíssima voluntat», concorda Bonsfills.
Així i tot, els companys guarden un ampli calaix de bons records. «Érem com una família, estàvem molt units. Passàvem les estones lliures a l’Amfiteatre, fèiem excursions... També vam fer un viatge de fi de carrera a Mallorca», recorda Setó. Tot i ser adults, apunta, la direcció del centre encara els va enviar acompanyats d’un carabiner. «Vam triar el professor més jove i es va acabar integrant al grup», afegeix Bacaria entre riures.
L’evolució de l’ofici
Ja fa mig segle que la promoció del 1975 va iniciar la seva carrera laboral. Aquests anys, afirmen, els han permès veure una evolució «espectacular» de la docència. «Vam començar amb guix quadrat, que fins i tot et feia al·lèrgia, i hem acabat amb pissarres digitals i ordinadors per cada alumne. La transformació tecnològica ha estat brutal», diu Setó.
No obstant això, insisteixen que la base de l’ensenyament no ha canviat. «El més important continua sent el tracte amb la persona, l’exemple que dones com a mestre», afirma Bonsfills.
«De fet, la relació amb els alumnes ha canviat moltíssim. Ja no es basa en l’autoritarisme, sinó que s’escolta, es parla... és molt més propera», afegeix Bacaria. També ha crescut el contacte amb les famílies. «Quan vam començar no hi havia ni associacions de pares. Les vam ajudar a crear nosaltres mateixos», recorda.
El que no va canviar mai és la seva passió per l’ofici. «Hem estat mestres feliços, sense depressions ni desànim. Sempre amb ganes d’aprendre», assegura la docent.