Joan Negrié: «Quan treballes amb gent que t’estimes hi ha una energia que es percep»

Com neix aquest projecte ara fa 10 anys?

«L’Anna i jo ens vam conèixer a la companyia T6 del Nacional, i des del primer dia ens vam entendre moltíssim, teníem una química brutal i sempre dèiem que algun dia havíem de fer alguna cosa junts. Fins que vaig parlar amb el director Joan Maria Segura, que és amic meu, i va dir que estaria encantadíssim de dirigir-nos. Després se’m va ocórrer parlar amb el Joan Yago, que en aquell moment estava despuntant, i li vaig explicar la idea que tenia al cap. Vaig preguntar a la Sala Muntaner de Barcelona si ens voldrien programar, i també van dir que sí, així que vaig trucar a l’Anna i li vaig dir: Tinc un autor, un director i un teatre. Vols fer alguna cosa? I va dir que sí».

Quan vau ser conscients que estava petant fort?

«A la Trono la funció va agradar moltíssim. Després, a Barcelona, el públic se’ns va posar dret, i així va anar fent. La temporada següent ja vam anar al Capitol i després vam fer gira. Hem estat a Madrid, i també a molts pobles d’Espanya, també a llocs inaudits i inhòspits de l’Espanya rural, i és curiós perquè a tot arreu l’obra ha agradat molt. També hem estat a Itàlia i hem aconseguit fer el salt a les Amèriques».

Què que té aquesta obra que agrada tant?

«L’àvia de l’Anna diu que és l’obra que més li ha agradat de totes en les que ella ha participat, perquè té de tot: drama, comèdia i música. Penso que és cert, però també és perquè parla d’una cosa que ens ha passat a tots, tinguem parella o no: és pensar en si aquells somnis o propòsits que ens vam fer de joves, quan arribem als 40, s’han complert o no».

En 10 anys l’obra ha evolucionat en algun sentit?

«No ha canviat res, i això és perquè el Joan Yago és un dels millors autors. Molts textos contemporanis caduquen, però aquest, que té deu anys, no ho ha fet. Els actors, però, ens hem fet grans, tenim més experiència vital i hem viscut més relacions amoroses i, per tant, això també ho traslladem als personatges i fa que siguin més rics. També sabem molt com reaccionarà el públic. Tenir una parella de quaranta i escaig allà, aguantant el tipus, ho fa encara més entranyable…».

La frescor del principi deu ser difícil de mantenir, però.

«No, perquè com t’he dit, l’Anna i jo ens entenem molt. Un dia, a La Roda, a Castella la Manxa, el tècnic ens va dir: Aquí ve molta gent de Madrid que actua i declama molt, parlant molt cap enfora. Vosaltres no sembla que estigueu actuant. Això és el més bonic que ens poden dir, perquè vol dir que hi ha química. Cada dia és diferent, perquè un dia potser ella tindrà mal de cap, o un problema personal, o estarà més eufòrica, i dirà el text d’una manera diferent. Llavors, jo també l’he de contestar d’una altra manera, no ho puc fer igual que el dia abans. Això fa que l’obra sigui tan rica».

Aquesta peça us ha donat moltes alegries, tant de públic com de crítica. Com ho esteu vivint?

«A la Trono sempre pequem per defecte, mai per excés. És una sala molt petita, on fem les coses amb carinyo, no és aquella cosa burocràtica d’anar a fitxar, sinó que és una cosa com de família, de crear companyia. Per sort, la majoria de les produccions de la Trono han anat bé. Hem pringat potser només en 3 de 25, i això ho poden dir molt poques productores. La fórmula no la tinc, però per la meva experiència com a productor, sé que quan fas una producció amb la gent que t’estimes, amb gent que és de família, no pot anar malament. Agradarà més o menys, però no anirà malament. Les 3 que van anar malament no eren així… Si treballes amb gent que t’estimes, surts a l’escenari i hi ha una energia que es percep i que fa que passin coses».

Per acabar, et demanaré un exercici d’imaginació: què creus que els ha passat als personatges en aquests deu anys? On són ara?

«No cal imaginar. El maig de 2026 podràs saber on són el Santi i la Rosó [riu]».