Nuri Mariné: «He fet un canvi per tornar al que m’agrada, que és pintar des de l’estómac»

L’obra que veiem en aquesta exposició és gairebé una pluja de peixos que contradiu el títol…

«Sí, les contradiccions m’agraden molt. És una manera metafòrica, gairebé abstracta, d’explicar a través del llenguatge artístic que el peix no cau del cel».

Curiosament, tot i que has omplert el Tinglado de peixos, no hi veiem gaire el mar.

«Algunes peces sí que tenen el blau del mar… però també n’hi ha que mostren un mar de ciment, com aquest mar on ara veiem que hi ha persones que s’hi deixen la vida, o les que surten amb una missió i es troben un desenllaç complicat. En aquest cas, el material també és metàfora».

És un altre element clau. Hi ha molt de reciclatge.

«Sí, per a mi és molt important que el material també expliqui coses. Habitualment tinc la idea de cada peça preconcebuda. Després, treballant, tot surt de manera molt visceral, però quan l’obra em ve al cap, el material ha d’anar lligat. Hi ha cartró, ciment, paper d’alumini que m’he trobat per terra o que s’ha fet servir per coure patates al caliu, paper de forn enfornat o sacs».

El plantejament de l’exposició dins del Tinglado també explica una història.

«És obra de Cinta Mata, que és la comissària i m’ha ajudat molt a posar en ordre les idees. Va veure molt clar que tenia obra amb molta llum i altres peces més fosques, i va muntar un recorregut que va de la llum a la foscor. Després, també vaig voler que les finestres del Tinglado fossin com quadres que expliquen de manera molt realista el que està passant amb el sector primari i com està sent arraconat pel turisme de masses».

El mar és l’eix de fons sobre el qual conceps l’exposició?

«Per fer aquesta exposició he hagut d’obrir armaris per trobar peces, i m’he adonat que durant tota la meva vida he pintat el mar. El fil de l’exposició és la relació que hi tenim els humans, i com significa coses diferents segons avança la vida, tant la nostra com la del propi món».

Hi ha diverses obres participatives. L’art participatiu és una de les teves grans fal·leres.

«La relació que té cadascú amb la pintura és una mica igual que el que et deia abans amb el mar: cadascú s’expressa de manera diferent, i amb uns resultats diferents. Això és una cosa que m’encanta observar i molt sovint faig happenings en què proposo un material, un temps i un tema, i cadascú s’expressa com vol. De fet, aquí mateix he deixat una paret blanca i carbons perquè tothom que ho vulgui pugui dibuixar o escriure».

Fa molts anys que no feies una exposició de tan gran format. Com l’has afrontat, des del punt de vista artístic?

«Sí, l’última va ser el 2009 al Pati de la Diputació, amb una exposició que es deia Celitre. La crisi econòmica em va afectar molt fortament i vaig haver d’obrir el taller per guanyar-me la vida fent classes o pintant coses que anaven més aviat de fora cap endins. Va ser una època de fer molts encàrrecs, i també de dibuixar aquells ninotets sense braços que tanta gent coneix i que em van salvar la vida. Tot allò va suposar una nova relació entre la pintura, la gent i jo, i va ser molt interessant, però penso que ara he fet un canvi i he tornat al que m’agradava, que és pintar des de l’estómac o la sang, de dins cap enfora».