Béatrice Bizot: «Aquest encàrrec és un honor; ara he d’estar tranquil·la, després ja vindrà la por»

Què és el que estàs fent per encàrrec de la Sagrada Família?

«És una figura de pedra, d’aproximadament dos metres i vint d’altura, que es col·locarà a la Capella de l’Assumpta, que ara mateix està en construcció. La figura anirà just al damunt de la porta per on s’entra a la capella, i és interessant perquè aquesta peça i la seva germana són les que estaran més a prop del terra de tot el temple. A la Sagrada Família hi ha molt poques escultures tan pròximes als humans, totes estan molt elevades».

Això t’ha condicionat, a l’hora de fer la peça?

«Sí. Jo tenia l’encàrrec de representar Sant Roc, que és un sant originari del sud de França que va deixar tot el que tenia i se’n va anar caminant a Roma. Pel camí, va ajudar molts malalts de pesta i, de tornada a casa, ell mateix se’n va contagiar. Es va amagar en un bosc, i allà un gos se’n va fer amic i li va portar una mica de pa. Amb el temps es va curar, però el van agafar pres i va acabar a la presó, on va morir. No l’he volgut representar dret mirant al cel, com tants sants, sinó fer-lo completament dirigit cap a la terra. M’agradaria que en el futur tingués molta connexió amb la gent. Per això he volgut que la seva mirada sigui bonica i que miri als homes. Amb una mà abraça el gos, fent-li saber que són amics, i l’altre braç té la mà estesa, és una mà que acull».

Has tingut llibertat creativa?

«Sí, em van dir que podia fer el Sant Roc que volgués. Vaig mirar algunes coses, però no he seguit massa el que he anat veient. Per exemple: generalment se’l representa dret, ensenyant la cama, perquè va caminar molt i perquè se li han de veure les llagues, i jo l’he fet assentat».

Quines són les principals dificultats de fer aquesta figura?

«D’entrada, no treballo sola, sinó amb picapedrers, principalment un que domina molt la pedra i amb qui parlem molt sobre les textures i les possibilitats que tenim. Un dels grans reptes és, per exemple, aquesta mà estesa que comentava. Hauria sigut més fàcil fer-la plana, sobre el cos. O el gos, que li he volgut donar molta vida. Penso que el fet que hi hagi un animal també és important per a l’església i, de fet, el món animal és molt present en tota la Façana del Naixement. També la cara del sant, que a la maqueta és molt més fina, i ens obliga a buscar unes textures que s’adaptin a la pedra».

Quan la podrem veure a la Sagrada Família?

«Ara estem treballant en un taller de picapedrers que hi ha al nord de Barcelona. Primer hem fet el desglossament del bloc de pedra, i ara estem treballant en l’acabament de la peça. La previsió és que estigui col·locada el 2026».

Què està suposant per a tu aquest projecte?

«És un repte nou. Tot el que he fet fins ara són coses que surten de la meva imaginació, de la meva necessitat. En un cas així tens una petició i l’has d’escoltar, deixant el teu ego de banda i posant-te al servei d’una cosa que és més gran que tu. Estic amb una il·lusió brutal, perquè el lloc és espectacular i impressiona molt. Però he intentat fer la feina com un artesà que treballa la pedra. Em dona molta perspectiva pensar en tota la gent que ha treballat per a la Sagrada Família, tots els oficis que hi han passat. Que ara jo faci això és una sort enorme i un honor. He d’estar tranquil·la, i potser després ja vindrà la por. És com quan fas un salt al buit i penses que no n’hi ha per a tant, però quan mires enrere t’adones que sí. Ara estic enfocada en el que és important, en aquella cara, en com la fem… Recordo quan vaig arribar davant la Sagrada Família amb el metro… [esbufega]. Vaig entrar per una porta que no era la del públic i em vaig trobar pel passadís el Jordi Faulí i el Xisco Llabrés, que són els arquitectes. Són persones molt senzilles que et parlen amb tant de respecte… En definitiva, és una aventura fantàstica en la meva vida, que va començar ara fa dos anys i encara dura».