Tres dels quatre pilars arriben al balcó de l’Ajuntament en una diada agredolça

Avui, malauradament, Santa Tecla ja és història, però ahir les colles castelleres de Tarragona protagonitzaven la darrera jornada festiva amb la tradicional diada de la Mercè. Com cada any, la baixada dels pilars caminant va omplir la Part Alta de gent que, des de ben aviat, ja guardava lloc per presenciar l’emblemàtic recorregut de ben a prop. A la plaça de les Cols no hi cabia ni una agulla, però això no impedia que molts intentessin obrir-se camí pel carrer Major a cops de colze. «Si es queden aquí ja els veuran baixar», comentava un noi a una parella de turistes alemanys. «Ah, que baixaran?», preguntava l’home sorprès. «Sí, de fet és una mica la gràcia», reia el jove amb ironia. Ja era la quarta vegada que explicava el funcionament de la diada a visitants que no acabaven d’assabentar-se. «Aquí hi ha massa gent», deia irritat a la seva parella.

Mentre a la plaça de les Cols arrencava la primera de les dues rondes prèvies, la plaça de la Font començava a omplir-se de persones que reservaven l’espai seient a terra amb un pícnic improvisat. Una família repassava l’ordre de sortida dels pilars —per antiguitat—, mentre un grup d’amics feia plans pel correfoc del vespre. Les colles van completar ambdues rondes amb èxit. Els Xiquets de Tarragona amb un 4de8 i un 2de7, mentre que la Jove va apostar per un 3de8 i un 4de8. Els Xiquets del Serrallo van descarregar un 3de7 i un 5de7, i els de Sant Pere i Sant Pau van tancar l’actuació amb un 5de7 i un 4de7 amb l’agulla.

Ara sí, arribava el moment culminant, i els de camisa ratllada es preparaven per pujar i baixar els 19 graons de les escales de la Catedral i travessar els 500 metres que separen aquestes del balcó de l’Ajuntament. Ho van fer en 7 minuts i 31 segons, amb un ritme constant i sense cap canvi al baix. A la plaça de la Font s’esperava aquesta primera arribada amb ànsia. «Mira! Ja són aquí!», s’escoltava mentre la canalla intentava obrir pas al públic sense gaire èxit. Finalment, els matalassers travessaven l’espai i l’enxaneta aconseguia aferrar-se a la faixa i enfilar-se amb facilitat, saludant orgullosa des de la balconada. A sota, ho celebraven amb crits i abraçades.

Tot seguit, va ser el torn de la Jove, que va completar el recorregut en 8 minuts i 38 segons. La colla va aturar-se dues vegades; una a l’altura del carrer de la Nau, per fer un canvi de baixos; i una altra a l’entrada de la plaça de la Font, per fer canvi de mans. «Dos de dos», afirmava satisfeta una espectadora mentre els liles celebraven.

Després de dues alegries, l’ambient es va tensar amb el pilar dels Xiquets del Serrallo. Tothom recordava el moment tràgic que els blaus van viure l’any passat en trencar 26 anys de ratxa, i ningú volia que la història es repetís. Així i tot, quan els del barri mariner trigaven una mica massa a aparèixer, el públic començava a imaginar el pitjor. «Han caigut», confirmava una noia que seguia la retransmissió des del telèfon mòbil.

Efectivament, després de diversos reajustos i aturades, el pilar tornava a desfer-se a la Baixada de Misericòrdia, gairebé al mateix punt que fa un any. Quan els blaus van entrar finalment a plaça, van ser rebuts amb una forta ovació. Alguns castellers no podien contenir les llàgrimes, però l’enxaneta arribava amb un somriure i el cap ben alt, rebent forts aplaudiments quan va sortir a saludar des de la balconada.

Com cada any, el darrer pilar va ser el de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, que van completar el recorregut en 7 minuts i 59 segons, amb dues aturades per fer canvis i reajustar posicions. L’estructura s’apropava amb pas ràpid mentre la colla forçava al públic a obrir pas. «Siusplau, que aquesta és la part més complicada!», cridava un dels castellers que feia cordó. Els del barri cooperativista tampoc van tenir sort l’any passat, caient just a l’últim moment, quan el pilar es trobava als peus de l’Ajuntament. «Vinga va! Ja ho teniu!», clamaven diverses veus patidores.

La plaça va recuperar l’alè quan el pilar va superar les darreres escales i l’enxaneta es va enlairar al balcó, enguany sí, alçant els braços de manera triomfal davant una colla eufòrica.