Tradició, devoció i festa

L’espera a les portes de la Catedral es feia eterna. En uns instants, el Braç de Santa Tecla completaria la professó per retornar a la seva capella. Centenars de persones s’amuntegaven als marges del pas de la relíquia, disposats a no perdre’s cap detall d’un dels instants més emblemàtics de la festa major. «Ja saps que aquí empenyen», advertia una mare al seu fill, que vivia l’experiència per primera vegada i no semblava gaire convençut de voler repetir. «Després de la Baixada això no pot ser pitjor», comentava un jove a la seva colla d’amics. Minuts més tard, amb l’arribada de les bèsties de foc, potser es replantejava les seves paraules. La sensació era de caos absolut, un «campi qui pugui» col·lectiu. Els més atrevits s’endinsaven sota la pluja d’espurnes, mentre que els més prudents s’esforçaven per trobar aixopluc, una missió complicada quan avançar un centímetre semblava una odissea entre empentes, crits i fum de pólvora.

Poques altres vegades les parets de la Catedral hauran sentit tants renecs com els que esclataven ahir al vespre entre aquells que, en l’intent d’esquivar el foc, acabaven trepitjant el veí. Les descàrregues ensordidores del Ball d’en Serrallonga posaven fi al moment de pànic, i la gent respirava alleujada quan l’Àliga es deixava veure al Pla de la Seu. Les bèsties feien la seva arribada, seguides dels gegants, i quedaven plantats al seu lloc, marcat amb un cercle blanc a terra. Mentre els balls passaven, la multitud s’estrenyia encara més per deixar pas a la relíquia. De sobte, una bufada d’aire va recórrer la plaça i un «oooh» col·lectiu es va escampar entre els assistents. Alguns, desconcertats, pensaven que s’havien perdut algun moment clau. Oxigen n’hi havia poc, però ànims no en faltaven. Els barrets florits de la Moixiganga, alçats sobre el públic, anunciaven que la professó arribaria aviat a la seva fi.

«Ja ve el Braç», li deia una mare a la seva filla adolescent, que l’escridassava indignada. «Pots deixar de dir-me el que ja veig?», deia. La mare, sense escoltar les queixes entre la sorollada, continuava amb la seva narració (cosa que els més menuts, tot s’ha de dir, agraíem). I efectivament, entre la barreja de músiques i balls, els castellers de la ciutat s’alçaven en pilars mentre la relíquia s’obria pas fins a entrar solemnement a la Catedral, rebuda amb aplaudiments, confeti daurat i mòbils alçats. La veritat és que la intensitat del moment feia oblidar qualsevol inconvenient anterior. Les xiulades a les autoritats, inevitables com cada any, van donar pas a un altre clàssic: el «lololo» de l’Amparito. 

Tot seguit, mentre a la Catedral es cantaven els Goigs, el Seguici completava la seva baixada pel carrer Major fins a la plaça de la Font, on farien la darrera tanda de lluïment.