La Víbria, guardiana dels primers adeus al xumet

Ahir va ser un gran dia per a la petita Ona, que celebrava la seva valentia amb una piruleta. «S’ha foradat el ‘tete’», explicava sense cap llàstima. Com molts altres infants tarragonins, es va acomiadar del xumet fent el tradicional sacrifici a la Víbria. «Tenim altres familiars més grans que han vingut altres anys, i ella volia fer el mateix», deia la seva mare, la Sandra, amb orgull. «Avui t’has fet gran», li recordava. 

La plaça de les Cols es trobava plena de famílies que havien tingut la mateixa idea. Minuts abans, esperaven l’arribada de la bèstia mentre feien petar la xerrada i entretenien, com podien, les criatures. Al voltant de les 18 h, la Víbria començava a descendir per les escales de la Catedral al ritme dels timbals i canviant el foc per un gran xumet penjat al coll.

Alguns infants la saludaven tímidament amb la mà des de les espatlles dels seus pares i mares; d’altres la miraven amb recel, com si no se n’acabessin de refiar, preparant-se pel moment en què, a traïció, la bèstia comencés a treure espurnes. Mentre acabava el seu ball, les famílies ja creaven estratègies. 

«És millor si ens esperem una estona, hi haurà menys gent», comentava una dona al seu marit, que ja feia cap a la cua amb determinació. Els petits entregaven el seu xumet amb menys llàgrimes de les esperades i eren recompensats amb una llaminadura i un diploma. No cal dir quin regal feia més il·lusió als pares i quin als nens. 

Alguns, com la Kaira, feia un temps que l’havien abandonat, però volien fer el pas simbòlic. «Farà ja mes i mig, però ens feia il·lusió», explica l’Àstrid, la seva mare. D’altres, en canvi, s’acomiadaven sense ser plenament conscients del que això significava. «Ha estat molt valent, no ha plorat ni res», explicava la Paula, mare del Jan. «La nit potser serà dura avui, ja ho veurem», afegia entre riures.