Reportatge
«Està a les nostres mans l’últim record del difunt»
Els tanatopràctics del Tanatori Municipal expliquen i reivindiquen la seva feina i creuen que s’han de trencar «tabús»
Imatge dels dos treballadors del tanatori municipal, Juan José López i Laia Morales.
Quan es va morir la besàvia de la Laia Morales es va despertar dintre seu una vocació. «No tenia cap bon record del procés i em va cridar l’atenció. Quan va passar tot, vaig dir-li a la meva mare que volia treballar a una funerària», explica. Tenia 12 anys. Ara, amb 24, ja fa dos anys que treballa al Tanatori Municipal acompanyant les famílies en aquests moments. «Em diuen ‘No ets massa jove?’ Però és la meva elecció. Està a les nostres mans que s’emportin el millor record possible de la persona que ha mort», afegeix. Ho fa amb en Juan José López, antic pescador, que fa gairebé 30 anys que va entrar a la tanatopràxia. «Fem la feina de darrere, la que no es veu i de la que no es parla», exposa.
No són uns ‘maquillamorts’, la seva feina va molt més enllà. Ells s’encarreguen de tot el procés, des de recollir el cos, parlar i assessorar la família fins a fer les pràctiques sanitàries i estètiques que correspongui. «Quan tens un cop amb el cotxe, tothom sap el que ha de fer. Quan hi ha una mort és molt semblant, perquè s’ha de fer burocràcia de les assegurances i altres. Però, com és tabú, hi ha molta desorientació», explica Morales. Els seus col·legues a l’oficina agilitzen els tràmits com les llicències per a poder enterrar, mentre ells treballen amb el cos. «La majoria de famílies ho deixa a les teves mans. I nosaltres intentem que quedi el més natural possible, com si estigués dormint. És millor fer curt», diu López. Els tanatopràctics acostumen a preguntar a les famílies abans i demanen alguna fotografia del difunt per ajudar-se. «Amb les dones a vegades et donen el seu pintallabis o et marquen com volen el cabell. En canvi, amb els homes acostumes a treballar més la barba o les patilles», expliquen. Quantes més hores passen, més difícil és treballar amb el cos i els professionals treballen amb productes específics, com cremes amb formol, per retocar els rostres. «La resposta acostuma a ser molt bona i és molt gratificant. Les famílies t’abracen perquè saben que estem amb ells, pel que necessitin, no fem un tràmit», expressa Morales. Les dècades d’experiència de López fa que hagi vist i viscut situacions de tota mena. «Cadascú ho viu a la seva manera i hem de ser molt empàtics. Hi ha casos com el d’una vídua que estava sola al tanatori que t’afecta i t’emociona. No som de pedra», diu.
López i Morales durant l'entrevista amb Diari Més.
La visió de la mort
En aquest sentit, els tanatopràctics expliquen que, un cop comences a treballar, el cap fa un «clic» respecte a la mort. «Hi estàs en contacte tot el dia. M’ha passat de veure una veïna al supermercat i l’endemà anar a buscar el seu cos. Des que vaig començar aquí, cada dia truco la meva àvia. Si pots dir avui ‘t’estimo’ a algú no ho deixis per a demà. Sembla un tòpic, però és la veritat», exposa Morales. Tot i la rutina diària, expressen que no s’acaben mai d’acostumar i els afecta psicològicament. «La pandèmia de la Covid va ser molt dura. No els podies tractar. Era com una fàbrica i deshumanitzaves la persona. No hem tingut cap reconeixement per part de la societat i crec que és molt injust», lamenta López. L’única forma de revertir-ho és parlar-ne i ensenyar-ho. «No hi ha documentals. No sortim als mitjans. S’acostuma a relacionar amb coses estranyes i al final som gent normal i corrent».