Cinema sota les estrelles i els peus a la sorra

Hi ha coses que només passen a l’estiu, com trobar-te una pantalla inflable plantada davant del mar. Ahir al vespre, a la platja de l’Arrabassada l’aire condicionat va ser substituït per la brisa marina, les crispetes pel sopar de carmanyola i el terra enganxifós per la sorra càlida. Poc abans que el sol s’amagués, la gent començava a arribar amb cadira plegable sota el braç, gandules o tovalloles esteses. Amb les sabates a un racó i el pícnic al centre, els espectadors feien temps, esperant que el dia s’apagués per complet per poder gaudir de la projecció de Salvatges, un film del director suís Claude Barras, que ahir protagonitzava la sessió del cicle Cinema Lliure a la Platja.

Alguns s’entretenien amb una baralla de cartes, altres aprofitaven el color rosat del cel per fer la foto d’estiu perfecta. Tampoc faltava la parella que, estirada a la sorra, es petonejava sense la necessitat de la discreció que regala la darrera fila d’una sala convencional. Mentrestant, la Mariam Rodríguez i l’Ari Just convencien a les seves amigues de què els esglaons del fons eren el millor lloc on veure la ‘peli’. «És estratègic, tenim respatller i ningú ens tapa», insistien les joves. «És la primera vegada que venim. Ens ho van comentar aquí a la guingueta i ens va semblar un bon pla. No tenim ni idea de què va, així que ens deixarem sorprendre», comentava Rodríguez.

Altres, en canvi, sabien exactament a què venien. «Soc una mica friqui del cinema, i la primera pel·lícula d’aquest director em va agradar bastant», admetia el Borja Alonso, que passava l’espera explicant al seu pare la sinopsi del film que estaven a punt de veure. «He estat en edicions anteriors i em venia de gust tornar, perquè l’ambient és molt ‘guai’», assegurava. A la Laura Rodríguez també l’acompanyava la família, tot i que eren un grup bastant més gran. «Estic amb els meus fills, els meus nebots i el meu pare. És gratuït, hi ha el mar, què més vols?», deia entre riures.

Ara sí, el cel ja era prou fosc per fer brillar la pantalla, i el silenci s’apoderava de l’ambient, trencat únicament per les onades del mar i el pas dels darrers trens del dia. Això sí, abans de viatjar a la selva tropical de Kènia, el públic es va transportar molt més a prop de casa, al Delta de l’Ebre, amb el curtmetratge La invasió dels ultra-arrossos, d’Antoni Grañan.