Manola Brunet: «Fer pagar per una bossa de plàstic és ridícul, responsabilitza el ciutadà»

La primera pregunta és obligada. Aquesta calor era un fenomen previsible?

«És un efecte del canvi climàtic. Ja ho predeien els col·legues del Servei Meteorològic Britànic. El 2003 van fer una simulació de com anirien els estius a Europa i analitzaven les onades de calor. Abans eren excepcionals. A poc a poc es convertien en situacions normals. I es va posar el punt de mira el 2030-2040, on es preveien situacions de calor extrema. De tal manera que, clarament, això ja estava científicament des del 2003 demostrat». 

Llavors, la ciutadania que ha d’esperar? Quina serà la nova normalitat?

«Que el que considerem ara una onada de calor, d’aquí a un temps siguin les condicions normals de l’estiu. O sigui que ja ens podem anar preparant, sobretot la gent gran i els nadons».

Si era previsible i té greus afectacions socials, ha faltat voluntat política per a evitar-ho?

«Totalment. El canvi climàtic no és una emergència clara pels polítics. La temperatura va canviant gradualment i mentre tu no estiguis afectat, no passa res. En algun moment, els països hauran de pactar i decidir una sèrie de polítiques econòmiques per a afrontar-ho. Semblant a com es va fer en les guerres mundials. És una emergència global que té impactes majoritàriament negatius a tots els ecosistemes de tots els països».

La lluita ha de passar tant sí com no per les reduccions d’emissions?

«Sí, perquè la situació no es desboqui més i no continuïn creixent clarament les temperatures. Els sistemes naturals que absorbeixen diòxid de carboni, com la vegetació i els oceans, ja no poden més. Ja estan agafant tot el que poden. Això s’acaba. El 90% de la calor extra que estan generant aquesta capa de gasos d’efecte hivernacle intensificada s’està emmagatzemant als oceans. No es queda en superfície, sinó que es transmet cap a baix. Això és una bomba de rellotgeria. Tot i que aconseguim reduir emissions, els oceans s’han escalfat i ho mantindran en el futur. Aniran cedint aquesta calor extra que hem guanyat».

Hipocresia política

La reducció és impossible sense les grans corporacions i els grans països emissors.

«A Europa n’hem parlat molt i a Espanya. Però s’ha continuat subvencionant la perforació, l’extracció i el transport de carburants fòssils. I, mentrestant, es demana al ciutadà que apagui els aparells de casa perquè així gastarà menys. És ridícul».

No tenen impacte?

«És mínim. Amb les bosses de plàstic passa el mateix. Et fan pagar 15 cèntims per cuidar el planeta, però no a les empreses que produeixen 100 grams de pernil i els empaqueten amb plàstic. S’està responsabilitzant el ciutadà. I no es canvia la legislació perquè això malmetria l’economia. És el mateix argument de sempre».

Els estudis més recents quin escenari pronostiquen per les pròximes dècades?

«Els escenaris de projeccions, que acostumen a ser molt conservadors, diuen que, si el creixement econòmic continua sent aquest, cap a finals de segle la mitjana global serà quatre graus més alta».

Per què són conservadors?

«Per no ser acusats d’extremistes. Un exemple són les observacions de l’increment del mar amb boies i satèl·lits. Simulat per models. Doncs l’increment real estava en el rang alt de l’estimació, el que realment s’ha complert».

Una altra branca de la reducció d’emissions és també la transformació urbanística de les ciutats?

«Oi tant! Tenen una implicació. Ara bé, jo no soc geògrafa urbana. Ho parlàvem molt amb l’alcalde Ricomà. Tarragona és precisament una ciutat que no té cap espai verd. Cap. L’Anella Verda està molt allunyada i tampoc és verda, està plena d’edificis. Les ciutats són illes de calor i encara es patirà més. Fa poc vaig veure que preguntaven al Tomàs Molina què hauria de fer la gent si a Barcelona s’arribessin als 50 graus. I va dir que la gent hauria de marxar. I té tot el sentit».

S’arribaran a aquest registres?

«Jo espero que no. Però si no fem res a finals de segle hi acabaríem arribant. Encara hi ha esperança i potser els executius i els grans milionaris, aquest 1% de la població, que són els responsables del 70% de les emissions, s’adonin. No es pot demanar a la ciutadania que faci coses quan tu com a govern no pressiones a l’IBEX».

Balanç de carrera

Vostè s’ha jubilat enguany. Com va començar al sector de la climatologia i com ha canviat?

«Va ser a finals dels anys 80 quan em vaig començar a interessar per l’estudi del canvi climàtic. I tot va ser pels meus col·legues anglesos. Jo estava molt envejosa perquè veia els seus estudis i que tenien recursos i nosaltres aquí no teníem de res. I vaig pensar que s’havia de fer un estudi global del clima al nostre territori, perquè no s’havia fet abans».

Llavors als anys 80 ja es va interessar pel canvi climàtic.

«Sí. Vaig ser la primera. Vaig fer un primer article sobre la precipitació de la Península. Va ser el primer article, que va morir en un congrés i no va tenir molt recorregut. Però va ser un inici. Després, vaig començar a treballar en altres tècniques quantitatives, que ningú feia en aquell moment, i això em va fer conèixer una mica a escala internacional».

Va ser la primera dona a presidir la Comissió de Climatologia de l’Organització Meteorològica Mundial, que depèn de l’ONU.

«Hi havia vuit comissions i mai fins aquell moment la presidenta havia sigut una dona. Al final, es tractava de transferir coneixement als països que no el té. I d’homogeneïtzar la metodologia».

Quin balanç fa de la seva carrera?

«He rebut reconeixements que jo no he buscat i no m’esperava. Jo m’he centrat a treballar i en fer-ho bé».